Durant aquestes vacances han caigut un parell de llibres: "Las partículas elementales" de Michel Houellebecq, i "Amor, Curiosidad, Prozac y dudas" de Lucía Etxebarría.
Dos llibres ben diferents, la veritat. Bé, potser tenen un punt en comú. En tots dos surt la paraula follar… a part d’això, no sabria trobar res més!
Brometes a part, anem per parts, i comencem pel gegant de l’estiu: "Les partícules elementals" del Sr.Houellebecq és un llibre que em va recomanar la llibretera per Sant Jordi. Jo buscava "l’ampliació del camp de batalla" perquè n’havia llegit algun comentari de l’albert. I em va picar la curiositat per llegir alguna cosa que semblava "diferent" al què fins ara m’ha caigut a les mans.
Bé, és cert que no sóc lectora amb gran currículum, així que la proposta de Houellebecq sonava prou "diferent", perquè ens entenguem.
La qüestió és que quan era a la llibreria no trobava el llibre, i em vaig decidir a preguntar. La llibretera em va comentar que no tenia el llibre, que ella es tenia demanats un parell d’exemplars de "les partícules..", que podia demanar-me també "l’ampliació..", tot i que em recomanava decididament "les partícules..", que ella se’l demanava per tenir-lo perquè el llibre li havia agradat molt.
Va prendre nota de les meves dades i, passats uns dies em va trucar per passar a recollir "l’ampliació..". La meva grata sorpresa va ser que, un parell de setmanes més tard, em va tornar a trucar per dir-me que "Les partícules.." també havien arribat i que si hi estava interessada, me les guardava. No me’n vaig poder estar!
Encara no he llegit "l’ampliació..", he començat per "les partícules..", fent cas de la seva recomanació i la veritat és que estic per fer-li un petó la propera vegada que la trobi.
Sí senyors, un bon llibre.
Ep, repeteixo que no sóc lectora experimentada. El què a mi m’ha semblat sorprenent a un altre que hagi llegit més que jo li pot semblar menys impactant o que no aporta res de nou. Però ara per ara és el llibre que més sensacions/sentiments diferents m’ha fet sentir, al llarg de la seva lectura. És un llibre dens, amb un contingut dur (un dels germanastres és profe de lletres, i l’altre és biòleg, així que hi ha molta informació i referència a totes dues esferes de caràcter gairebé tècnic diria jo). Que fa una crítica bastant descarnada de la nostra societat dels darrers 30-40 anys. Analitza les febleses de l’¡ndividu i no hi ha moviment social que no en surti tocat (hippies, feminisme, humanisme, new age..).
No és un llibre fàcil de llegir però tampoc l’he trobat gens ferregós. Perquè totes les idees van sorgint al llibre a través dels personatges, de moments de les seves vides, o de converses… així que en cap moment tens la sensació d’estar llegint un assaig filosòfic, perquè m’entengueu.
Hi ha un capítol que vaig disfrutar especialment, on els dos germanastres parlen d’Aldous Huxley i del seu llibre "Un món feliç". No sé si tot el què hi relaten és cert. Imagino que sí, que l’autor no s’haurà posat a escriure sobre aquest autor i el seu pensament sense haver-se documentat adequadament, però vaja, que el vaig trobar molt interessant.
Bé, no sé què més dir-vos d’ell. Ara per ara és el llibre que més m’ha sorprès de tot el què he llegit. Crec que és un bon llibre. Així que si no aneu massa atabalats us el recomano (hi ha moments en la vida d’un que les neurones no estan per disfrutar d’una lectura una mica densa!).
I pel què fa al llibre de la Lucía doncs no sé, psè..
Potser després de l’altre ara tot el què llegeixi em semblarà una noveleta!! Jejejeje.. El llibre és amè i es llegeix ràpidament perquè es presenta en capítols molt curtets. Vaig començar-lo molt il·lusionada però ahir quan el vaig acabar em vaig quedar com una mica indiferent. No sé, com dir-ho. Les germanes Gaena no em van semblar ni de bon tros properes. Cadascuna amb els seus problemes existencials que vas descobrint mica en mica. No sé, potser un pèl exagerat i tot. No crec que la majoria de dones d’aquest món tinguem tants dubtes existencials, ni estiguem totes enganxades a les pastilles.
Ara per ara el llibre que més m’ha agradat de l’autora és "De todo lo visible y lo invisible" i potser és perquè va ser el primer que vaig llegir… no sé, d’això ja fa bastant temps!
Res de nou, aquest no m’ha aportat res de nou. Només vaig disfrutar com una boja amb un capítol. Prometo transcriure’n les parts més significatives: parla de la feina d’una de les protagonistes en una multinacional. La veritat és que jo mateixa podria haver escrit aquell capítol, perquè és el viu retrat del què jo visc cada dia al meu currele! Molt divertit, de veritat.
Res més per ara. Seguirem informant..
5 comentaris:
holins!
del primer no puc opinar que no l'he llegit.
de la lucía, el primer que vaig llegir va ser aquest i em va agradar molt, jo m'identificava d'alguna manera amb cadascuna de les germanes... despres el que he anat llegint d'ella m'ha anat decebent, sembla que repeteixi el mateix personatge amb diferent argument, ummmm... però el prozac l'he rellegit i encara m'agrada, i el següent seria el "nosotras que no somos como las demás" que també em va enganxar molt. però a "beatriz y los cuerpos celestes" ja vaig tenir la sensació de llegir una mica del mateix...
potser és això Hannab, que al final tens la sensació de llegir una mica sempre el mateix..
Jo vaig començar per "de todo lo visible y lo invisible" i molt bé, després "nosotras que no somos como las demás" també molt bé perquè d'alguna manera és diferent a l'anterior, després "una historia de amor como otra cualquiera" (o alguna cosa així) que també era ben diferent però em va deixar més freda, després va venir "un milagro en equilibrio" que al principi em va costar una mica però la segona meitat em va enganxar ben enganxada, així que també bastant bé.. I al final m'he llegit "amor, prozac, curiosidad y dudas" i potser em recorda massa al "nosotras que no somos como las demás" per això de les històries entrecreuades, i perquè els temes que va tocant són més recurrents.. no ho sé.
Jo haig d'admetre que els he llegits tots (de la Lucía) peró arriba un moment que barrejo llibres amb títols i crec que és per aixó, perque les històries acaben sonant molt similars no? Aquest de les partícules potser li faig una ullada també.
Jo també en tinc tres de la Lucía. N'he llegit dos. Si us he de dir la veritat no recordo massa el què. No em van desagradar, però tampoc m'hi vaig enganxar. El Houellebecq que comentes el tinc a la prestatgeria, però no l'he llegit. Me'l baixo i l'afegeixo a la llista dels pendents.
Ei mir de Laos, jo hi vaig ser fa molt poc, no et perdis el poble de Mang Ngoi Nua, ves-hi. El trobaràs a la Lonely Planet, al nord de Luang Prabang. És indescriptible.
Publica un comentari a l'entrada