Fa dies que vull explicar-vos que el dissabte del dinar blocaire al vespre, vaig aprofitar per fer una sessió de cinema com les d'abans.
Ben segur que alguns de vosaltres havíeu anat al cinema a les sessions dobles. Entraves a les 16h i feies: pel·lícula 1 + descans per comprar més crispetes + pel·lícula 2.
Total= tota la tarda al cine.
Doncs jo vaig aprofitar que tenia el meu marit a la muntanya per llogar-me un parell de pinícules que feia temps que tenia ullades i que tenia molt clar que ell no hi tenia massa interès. Després d'una estona xafardejant pel vídeo-club (s'hauria de dir DVD-club??), les escollides van ser MI VIDA SIN MI, i MYSTIC RIVER.
I les vaig visionar per aquest ordre.
Mystic River em va agradar. Tot correcte. Potser no en vaig disfrutar massa perquè la veia en horari de sessió golfa (començava a quarts d'una) i planxant roba, així que no eren les condicions ideals per deixar-me atrapar per res..
Però Mi vida sin mi..... "maarereréu"!!! (en l'idioma del meu fill)
Com vaig disfrutar!!!
Feia temps que buscava el moment de seure davant la TV i deixar-me emocionar. La pre-disposició era total. Així que no ens vem decebre mútuament. La peli em va transportar ràpidament al món dels sentiments tendres i jo em vaig deixar vèncer per les llàgrimes.
Al final de la peli: sensació de satisfacció.
La història és bonica tal i com la conten. No la trobo excessivament dramàtica ni lacrimògena. Bé, d'acord, he dit que vaig plorar. Però va ser en moments molt concrets!
Perquè m'entengueu: entre Mi Vida sin mí i d'altres pelis que van d'un/a noi/a que es mor hi ha una diferència molt gran, i és que la primera es centra en cercar i reconèixer les coses que realment són importants en la nostra vida, mentres que moltes de les altres només pretenen fer-nos patir veient com el/la protagonista agonitza, i tot és música trista de violoncel de fons, i lamentacions per tot arreu, i funerals memorables..etc.
Mi vida sin mí està plena d'una essència positiva que la fa diferent.
I en aquest sentit em va agradar molt.
Imagino que molts de vosaltres ja l'haureu vista.
A tots aquells qui encara no ho han fet: Us la recomano!! I a poder ser, en versió original (amb subtítols o sense, però en original molt millor...).
7 comentaris:
fa molt que la vull veure la de mi vida sin mi però encara no he tingut l'ocasió. Mystic River si que l'he vista i he de dir que em va agradara molt.
He visto ambas, no me extraña la Mystic nos la han machacado en clase unas cuantas veces. Conocí a la coixet y no me causó muy buena impresión, aunque es una gran profesional. Las imágenes son muy estéticas por sus orígenes en la publicidad(p.ej: las copas en la lluvia). El cine a la antigua de "Clean" Eastwood (como escribió un pardillo de clase: el limpio bosque del este) es más lo mío, con mucha simbología en cada plano, planos compuestos de manera muy precisa para comunicar exáctamente lo que quiere. Ambas tienen ese algo que las hacen grandes películas.
Pero creo que si se analizan desde la psicología, el trauma es lo que tienen en común las dos. Pero la madre que no es sincera con su familia, provocaría un trauma terrible en sus hijas y más si año tras año les es recordado esa horrible mentira con las cintas.
Tim Robbins es Dave y el cemento y su marca perpétua refleja un antes y después. Lo que fué, lo que pudo ser. Sean Penn wow, solo digo wow.
Soy demasiado imparcial... pero Mystic River es mucho más redonda. Mírala otra vez.
y perdona la parrafada (me emocioné)
Bueno Issis, la verdad es que tienes razón con todo.. Son dos estilos muy diferentes. I me gustó, pero ya he dicho que las condiciones no eran las óptimas para disfrutarla.
Mystic es una gran peli con una buena historia y personajes. Incluso me quedaron ganas de averiguar si existe una novela de alguien en la que se basó Eastwood para la peli, porque me quedó la impresión de que esos personajes no estan del todo explotados en la peli. Hay un "mucho más" que se intuye pero no llega.. Las miraditas de complicidad al final entre Sean Penn y Kevin Bacon.. Todo el discurso de la mujer de Penn..
Da la sensación de que hay mucho más de lo que vemos, no crees?
Bueno, no me enrollo más que me están esperando para el café matutino..
ya hablaremos..
Isis: 2ª parte.
Respecto a Mi vida sin mí y lo que dices de la madre que no es sincera y las cintas de aniversario... te puedo asegurar que una mamassita como yo lo ve desde un prisma distinto.
Lo de las cintas es un recurso dramático un poco forzado, de acuerdo. Un momento de esos sensibleros-lloreraconmoquitos que, si lo miramos así, se lo podían haber ahorrado. No aporta demasiado a la historia.
Pero aún así, la mamá que llevo dentro lloró con la escena, y mucho! Será un tópico si quieres, pero hay algo de extra-sensorial en la relación madre-hijos, que no tiene una explicación lógica, y que es el responsable de toda la tontería que nos cae encima desde el mismo momento que tenemos nuestro hijo en brazos..
Diosss, me toy poniendo mú plasta..
Ná, Cambio y Corto. A trabajar un rato máss!
el gri gri és conegut tan sols a determinades parts de l'Àfrica Negra. No es pot generalitzar la seva presència a nivell continental. Siguem curosos.
tota la raó sarah, la primera definició que vaig trobar del mot especificava la zona i crec, també els països on més s'utilitzava aquesta denominació. Però tampoc veia la necessitat d'escriure aquí tota la parrafada.
Vaig llegir fa temps "Al·là no té cap obligació" on vaig conèixer la paraula, i poc després vaig introduïr-me al món de l'escalada. Vaig trobar molt curiós que un dels millors artilugis d'assegurament en escalada hagués agafat aquest nom. No sé si era la intenció del fabricant o no, però la veritat és que en certa manera, sortir a escalar amb ell, és una bona protecció! ;-P
Res, la meva intenció era més incidir en aquesta coincidència que donar a conèixer trets de les costums i tradicions d'algunes tribus o països africans. Sobretot perquè en conec ben poca cosa!!!
slts,
grigri
Sobre les pelis. Estic amb l'Issis. Molt més bona, molt més rodona trobo Mystic River.
Mi vida sin mí no em va entusiasmar. Coincideixo amb tu en la visió com a mare de les cintes que deixa a les seves filles i tal: és d'aquelles coses que entens perfectament i et conmouen. Però a la protagonista la vaig trobar molt egoista, així que em va caure malament i això em va fer distanciar. Té una persona que s'està morint tot el dret a ser egoista amb aquest tema? No té la seva parella cap dret a saber, a tenir l'oportunitat d'acomiadar-se com cal, a pair la notícia amb temps? és lícit jugar així amb els sentiments del noi al que enamora per pur egoísme de conèixer alguna cosa més?
Siguem curosos: a la definició del que és Grigri no es diu pas que a TOTA l'Africa es conegui... Potser cal llegir millor i entendre quan s'està generalitzant i quan no, no? :-)
Publica un comentari a l'entrada