per si no en tingués prou amb el bloc, el feisbuc i el tuiter, ara també m'apunto a fer ressenyes a la web http://www.donaalpina.cat/, que per cert, aprofito per recomanar a totes les dones i no-dones del món!
us deixo l'enllaç de la meva primera ressenya, a veure si m'animo a fer-ne alguna més!!
23 d’agost 2011
01 d’agost 2011
La setmana més dura
Durant el mes de juliol, els dos marrecs de casa han marxat de colònies amb l'esplai. En total 7 dies.
Inicialment, sobre el paper, havien de ser 7 dies de gloriós descans pels pares, 7 dies per aprofitar per fer tot allò que no pots fer quan vas amb ells... recadets varis, re-organització d'armaris, cinemes, sopars a la fresca...
A la pràctica però va acabar essent la setmana més dura de l'any.
Perquè no t'adones de fins a quin punt organitzes la teva vida al voltant de la seva fins que no els tens.. surts de la feina a la teva hora i tens un espai BUIT per omplir, que no saps com omplir, perquè tot et sembla poca cosa. Entres a casa i el silenci que hi regna t'aclapara fins a tal punt que t'angoixa. Passes de puntetes pel passadís i no vols mirar les seves habitacions però de reüll les mires... i les veus buides.. I el teu cap les recorda plenes de joguines i sabates i altres entrebancs varis al mig del pas, i el record et fa venir una punxadeta a l'estómac... o més amunt de l'estómac... Agafes un llibre i seus al sofà pensant que podràs allunyar-te de casa teva vivint les històries d'altres... i descobreixes que de sobte el teu cap no està pel què estàs llegint sinó que s'omple de preguntes.. què deuen estar fent ara? quins jocs, cançons, aventures hauran après/viscut avui? I donaries un braç sencer per poder-los veure per un foradet..
I mica en mica van passant els dies i el pes que sents sobre el pit creix. Cada dia els enyores un xic més, encara que sàpigues que s'ho estan passant bé i que cada dia queda un xic menys per tornar-los a veure.. I no tens ganes de fer res de tot el que t'havies proposat, perquè només desitges UNA cosa: veure'ls, sentir-los córrer per casa, asseure't al sofà i trobar-te 3 Gormitis sota el coixí, abraçar-los, omplir-los de petons i dir-los que els estimes...
És curiós, sempre em diuen que sóc una pesada perquè massa sovint els dic: "Saps què? T'estimo", i no poder-los dir aquesta frase tant senzilla, em dolia tant...!!
Senyors de l'hospital on van néixer els meus pollets: reclamo que em treguin el xip de lloca que em van injectar amb caràcter d'inmediat. Tanta ploma volant per casa, com diria aquell: "no es pot permitir....!!!"
Inicialment, sobre el paper, havien de ser 7 dies de gloriós descans pels pares, 7 dies per aprofitar per fer tot allò que no pots fer quan vas amb ells... recadets varis, re-organització d'armaris, cinemes, sopars a la fresca...
A la pràctica però va acabar essent la setmana més dura de l'any.
Perquè no t'adones de fins a quin punt organitzes la teva vida al voltant de la seva fins que no els tens.. surts de la feina a la teva hora i tens un espai BUIT per omplir, que no saps com omplir, perquè tot et sembla poca cosa. Entres a casa i el silenci que hi regna t'aclapara fins a tal punt que t'angoixa. Passes de puntetes pel passadís i no vols mirar les seves habitacions però de reüll les mires... i les veus buides.. I el teu cap les recorda plenes de joguines i sabates i altres entrebancs varis al mig del pas, i el record et fa venir una punxadeta a l'estómac... o més amunt de l'estómac... Agafes un llibre i seus al sofà pensant que podràs allunyar-te de casa teva vivint les històries d'altres... i descobreixes que de sobte el teu cap no està pel què estàs llegint sinó que s'omple de preguntes.. què deuen estar fent ara? quins jocs, cançons, aventures hauran après/viscut avui? I donaries un braç sencer per poder-los veure per un foradet..
I mica en mica van passant els dies i el pes que sents sobre el pit creix. Cada dia els enyores un xic més, encara que sàpigues que s'ho estan passant bé i que cada dia queda un xic menys per tornar-los a veure.. I no tens ganes de fer res de tot el que t'havies proposat, perquè només desitges UNA cosa: veure'ls, sentir-los córrer per casa, asseure't al sofà i trobar-te 3 Gormitis sota el coixí, abraçar-los, omplir-los de petons i dir-los que els estimes...
És curiós, sempre em diuen que sóc una pesada perquè massa sovint els dic: "Saps què? T'estimo", i no poder-los dir aquesta frase tant senzilla, em dolia tant...!!
Senyors de l'hospital on van néixer els meus pollets: reclamo que em treguin el xip de lloca que em van injectar amb caràcter d'inmediat. Tanta ploma volant per casa, com diria aquell: "no es pot permitir....!!!"
Subscriure's a:
Missatges (Atom)