La quiniela

Recordo que quan era petita el meu pare sempre tirava la quiniela i fèiem una aposta per cada membre de la família. La qüestió és que jo no tenia ni idea de què era allò, simplement el meu pare em preguntava: 1, X, o 2?
I jo començava a cantar una seqüència totalment aleatòria de uns, equixs, i dosos fins que ell em deia "prou, ja està"...

No sé perquè però aquesta anècdota m'ha quedat molt grabada en la memòria.


Aquests dies a casa estem fent una altra quiniela. I és la de trobar un nom pel germanet.
Els candidats són:

Ferran - El preferit del meu fill, amb el desavantatge de que a casa es celebren els sants i Sant Ferran és el 30 de maig, s'ajuntaria molt amb l'aniversari..

Roger - El preferit del meu marit.

Edgar - El meu preferit

Carles - No és el preferit de ningú però també ens agrada

Martí - Era el meu preferit durant l'altre embaràs però a hores d'ara uns amics ja tenen un nen que es diu així, i talla una mica el rotllo... tot i que segueixi agradant-me el nom, es clar.

I així anem passant els dies. Amb els noms apuntats a la pissarra de la cuina i mirant-los i remirant-los sense acabar de decidir res...

Volia saber la vostra opinió.
Quin us agrada més?

pesadilla en "my street"

Aquesta nit el petit ens ha obsequiat amb tres hores d'insomni.
El motiu?
Es desconeix.
Em sembla que els de la sèrie Expediente X estan planificant fer tota una temporada dedicada al misteri d'aquesta nit a casa meva.
Els símptomes dels seus laments es desconeixen. Només teníem això: laments. Quan semblava que s'havia calmat i s'havia adormit altra vegada tornava a engegar la sirena del plor.. però no us penseu que era un plor d'aquells de pulmó de "alguna cosa grossa em passa", no pas!! Era un plor d'aquells de vull que estigueu per mi i no em feu dir el motiu perquè tampoc ho sé.

Ho ha intentat tot: demanar un biberó de lleteta, demanar venir a dormir al llit dels pares, dir que tenir pipí, dir que tenia mal a la panxeta, i quan se li han acabat les excuses gemegava per ofici, sense cap més motiu, porque hoy es hoy y porque yo lo valgo...

Jo estic amb un mal d'esquena de nassos i el meu marit havia de llevar-se a les 4:00 a.m. per anar a treballar així que us podeu imaginar la de coses que se'ns han passat pel cap durant la 01:00h a.m i les 03:30h a.m.!!!

Ho hem intentat tot i res semblava funcionar.
Al final he passat a l'amenaça directa: he anat a la seva habitació i des del llindar de la porta li he dit que si el tornava a sentir gemegar que l'agafaria i el portaria a baix el carrer i el deixaria allà sol.
La veritat és que no les tenia totes. Ell és un jugador astut i sap detectar els farols de quilòmetres lluny... Ja em veia fent la comèdia de posar-li les sabatilles i la jaqueta i sortint al replà de l'escala... amb una mica de sort allà ja estaria plorant i suplicant tornar a casa... però potser aguantava el seu paper impassible (en sap molt, és un professional!), i havia de baixar fins al carrer... tot i així no tenia clar d'aconseguir res i, en tot cas, del què no m'escapava era d'anar casa per casa l'endemà demanant disculpes als veïns per la despertada general...

Al final he tingut sort, no sé si el farol ha quedat convincent o és que s'ha quedat rendit del mateix cansament però no l'hem tornat a sentir més. Al·leluia!!!!

Bé, al·leluia a mitges, perquè el careto que porto és maco... i això que he mirat de posar-me bé l'estocat aquest matí perquè no es notés tant que sóc una zombie!! El comentari generalitzat d'aquest matí és un "ai, fas mala cara, que et trobes bé?"... brrrrrrrrr....

àngels

Sempre m'ha agradat la idea de que pugui existir un tal "àngel de la guarda", que vetlli només per tu. Pel teu bé, perquè no et passi res. De petitona la meva àvia em va ensenyar aquell vers tant conegut:

àngel de la guarda

dolça companyia

no em deixeu sol

ni de nit ni de dia

no em deixeu sol

que em perderia..

I en alguns moments encara em ve al cap. Fins i tot li he dit al meu petit abans d'anar a dormir alguna vegada. Bé, ara fa temps que diem un altre vers de collita pròpia que és menys místic. Però això no li resta importància al fet. Tant de bo el senyor àngel de la guarda es preocupi i molt pel bé del meu petit!!!

I tot això dels àngels a què ve? Doncs que fa un parell de setmanes que me n'he agenciat un. Concretament una. Una doctora que es diu Àngela i que ha aconseguit treure'm el pinçament del nervi ciàtic que em feia la vida impossible des de fa dos mesos.
Aquesta àngela no en té prou amb que li digui el vers abans d'anar a dormir. Em surt bastant més cara, la veritat. I no té el do d'ubicuitat, cosa que m'obliga a desplaçar-me a Sant Cugat i pagar parquímetre... Però, almenys fins que s'acabi l'embaràs, les seves mans són una de les meves principals fonts de benestar. I això ja és molt!! No creieu?

Ai per cert, oblidava dir-vos-ho: serà un nen, porto un nen!!!!