Avui he tingut un dia dels durs, he començat el matí prou bé però s'ha anat torçant el dia fins arribar a enfonsar-me en la misèria. Només tenia ganes de fugir d'allà i no tornar en una setmana com a mínim. He començat a notar com les cervicals s'anaven garrativant i com apareixia aquella migranya que sembla que t'agafi el cervell i te'l vagi esclafant.
Per compensar-ho he sortit d'allà corrents per anar a buscar els nens. I com ja sabeu alguns de vosaltres, això d'anar pel carrer amb dues criatures és una feina d'allò més esgotadora. I encara més si tens el més petit en fase "treiem el bolquer", perquè a part dels embalums típics que portes sempre penjant del cotxet (la meva bossa de la feina, la motxilla del fill gran, la bosseta del petitó, la compra del dia -que sempre falta alguna cosa-, etc.) has d'afegir-hi una bosseta amb mudes de recanvi i una gibrelleta. OLE, OLE I OLE.. O sea, glamuroso que te kagas!!! ay porfa..
Dit això, són quarts d'una i se suposa que hauria d'estar treballant, que per això m'he emportat la maleta. Però no estic inspirada. He estat treballant unes dues horetes però ara el caparronet ja no em dóna per més. M'he acabat la Moritz i tot el bol de crispetes que m'havia preparat per aguantar desperta ja fa estona, i finalment he pensat que el millor que podia fer era connectar-me i treure el cap per aquí, que fa dies que no puc..
Volia comentar la lectura de L'ÚLTIM PATRIARCA, i sóc conscient de que no ho faig en les millors condicions, així que, enlloc de fer una ressenya com déu mana, que la podreu trobar a molts llocs fent una cerca al Google, el què escriuré aquí serà la meva humil (i resumida) opinió:
Al principi em va costar molt. Perquè em va descol·locar. Perquè a la contra et parla de la lluita entre dos mons i jo allà només hi llegia UN món. El d'un marroquí masclista, violent i cabró que em feia posar de mala llet.
Per sort, superat el meridià de la novel·la, comença a entreveure's algun altre tema, el del xoc amb el món d'aquí. Però la violència i el despreci del senyor patriarcabró per la resta de mortals segueix fent posar els pèls de punta a qualsevol.
En conjunt l'obra m'ha agradat força. Bé, no sé si podria dir que m'ha agradat. Crec que el més correcte seria dir que m'ha convençut.
Vaig comentar el llibre amb una blocaire i ella deia que no hi veia el premi per enlloc. I potser té raó, però el que no es pot negar és que toca temes que no es toquen gaire sovint (bé, aquí em remeto al meu poc bagatge literari, potser l'estic cagant afirmant això, no ho sé). I si aquests temes els toca algú d'aquí queda com que som racistes o que ens els mirem malament perquè no els sabem entendre des del nostre benestant món.. però si ho escriu una persona amb arrels a aquell altre món, i a més ens ho escriu en català, i a més fa referències a La Colometa de Mercè Rodoreda... doncs ho sento Martachka, però el llibre fa pudor de premi.
Potser no és comparable, però als catalans ens cau la baba quan veiem un jugador del Barça de fora d'aquí cridant un Visca el Barça i Visca Catalunya des del balcó de la Generalitat, i aquí passa una mica el mateix. Ens expliquen la història d'una noia que ve a viure a Catalunya i estudiant aquí supera el model del seu pare i família (que això sona a integració i ens agrada), i a més ens ho expliquen en català i ens fan referència a un dels nostres clàssics!!! doncs ens cau la baba...
Bé, reprenent el què deia: que m'ha convençut.
La història és potent. En alguns moments fins i tot massa, pel meu gust. Perquè no tenia uns dies especialment receptius a aquest tipus de temàtiques, però tot i així el llibre crec que sobresurt amb força del què pots trobar per aquests móns de déu...
Apa, ho deixo aquí, que m'estic adormint. Demà ja em rellegiré el què he escrit amb més calma. Que tot podria ser que tot plegat sigui intel·ligible...
bona nit...
