08 de novembre 2008

El gerro d'aigua freda (2a part)

Fa uns dies vaig deixar pendent una notícia amarga que guardo al pap. Em martelleja constantment, no hi trobo el sentit per enlloc...
Fa any i mig aproximadament vaig escriure sobre una mare amb la que coincidia a l'escola bressol del Meu Fill Gran. La B, la dels rínxols daurats
aquí teniu l'article per si voleu situar-vos abans de continuar..

La bona notícia es que després d'un any molt dur de tractament que no li va fer perdre mai el somriure, la B va superar el càncer de mama.

El dia 29 de setembre a les 6 de la tarda sortia de l'oficina i a mig passadís em vaig trobar la J, una companya d'un altre departament on jo havia treballat i bona amiga de la B (havien estudiat juntes tot EGB, BUP i COU). I em va dir: "ostres, ho saps lo de la B? el càncer li ha fet metàstasi al cap, i demà al matí l'operen. Es preveu una operació complicada".

Em va caure el món als peus.

I les notícies cada vegada són pitjors.

Primer ens van dir que la operació havia anat bé i que li havien tret una part del cervell però que no li havien pogut treure tot el tumor perquè temien que es quedés tetraplègica. Que li mirarien de treure amb radioteràpia.

Ahir la mateixa J em va explicar que la B l'havia trucat per parlar amb ella, la versió real dels fets és la següent:
van obrir-la i van veure que no hi havia gaire cosa a fer.
van treure només un trosset del tumor perquè si s'hagués quedat tetraplègica el final hagués estat molt pitjor per tothom del seu voltant.
li fan una sessió mastodòntica de radioteràpia cada dia i està prenent-se anti-depressius.

HÒSTIA PUTA, LA B S'ESTÀ MORINT JODER!!!
I NO HI PODEM FER RES.

I jo no puc parar de plorar quan penso en ella i en els seus dos fills de 3 i 5 anys. I en com pot ser que la vida sigui tant injusta. La ràbia em supera.

6 comentaris:

Albert ha dit...

Una abraçada molt forta.

ex koala mir ha dit...

Quina merda. No hi ha mai resposta a aquest .. i per què?

Una abraçada Gri-Gri.

Grigri ha dit...

Gràcies.. és el què diu la mir, no hi ha mai resposta. crec que estem tots prou mentalitzats de que un dia ja no hi serem. Però aquest patiment gratuit no m'entra al cap. Per molt que ho intento assimilar no puc. I menys quan hi ha criatures tant petites pel mig.

Tenblog ha dit...

petonet Grigri

martachka ha dit...

Quan et trobes amb casos com aquest sents tanta ràbia, tanta impotència...

Un abraçada molt gran, Grigri.

denke ha dit...

Un petó ben fort. Sobren les paraules...