04 de novembre 2008

i vinga a plorar...



Diumenge a la tarda vaig anar al Teatre a veure una adaptació del musical "Oliver Twist". Això no tindria res d'especial si no fos que era el mateix muntatge en el que vaig participar fa ni més ni menys que 20 anys. El mateix Teatre, el mateix director, el mateix text, les mateixes cançons..

Hi participàvem més de 100 nens (a part els adults), la música era en directe.. la vem fer ben grossa!! Fins i tot vem haver de fer una representació especial perquè el departament cultura de la Generalitat va venir a filmar-nos!!

Dos anys d'assaigs i molts caps de setmana de funció. I el millor de tot: amistats per tota la vida i un munt de bons records.

I tot va sortir aquest diumenge a la tarda, que vaig anar a veure-la acompanyada del Meu Fill Gran.. Quan van tancar els llums de la sala ja sentia una emoció especial, i quan vaig veure els nens i nenes que la fan ara, vestits com nosaltres, i col·locats a l'escenari com estàvem nosaltres... se'm va posar la pell de gallina.. Pensava: mira, aquesta era jo, i al meu costat esquerra l'Elídia, i a la dreta la Carmina i la Natàlia. I a la taula la meva germana asseguda davant de tot i a darrera la Raquel, l'Anna, la Montse... El Martí, el Xavi, el Jaume, el Màxim.. que fort!!! Ni jo em podia creure que de cop i volta em vinguessin tants records i amb tant detall..
Sense parlar de quan va sortir el nou Fagin.. el Pere era el Fagin de la nostra funció. Era un Fagin excel·lent. Un paper fet a la mida per ell. Disfrutaves veient-lo. Al Pere se'l va emportar un càncer de pulmó pocs anys després d'aquell Oliver, i va ser un cop molt dur per tots. Perquè a part de ser el Fagin va ser el director de cant. La persona que ens va matxacar durant dos anys cada dissabte a la tarda perquè aprenguéssim totes les cançons..

No sé com explicar-ho. La veritat és que em vaig emocionar moltíssim i em vaig fer un fart de plorar. De tants bon records mig oblidats que de cop i volta em venien al cap amb tanta claredat.. érem tant petits tots plegats..

El teatre és això, màgia pura..


3 comentaris:

Albert ha dit...

T'he explicat que l'altre dia se m'omplien els ulls de llàgrimes quan les professores del grandolàs casa explicaven com s'anaven organitzant, co feien les assemblees comprenen les decissions... I de cop, em va semblar que ja tenim un nen gran. Estem sensibles?

Grigri ha dit...

Sí sí i sí, estem sensibles...

Tenblog ha dit...

Grigri..se me han puesto todo los pelos de punta. Me has emocionado.