Després d’un primer post, que ha estat tan ben rebut, m’assec davant de l’ordinador amb el petit neguit d’estar davant del repte de mantenir el nivell.

Una mica com passa al protagonista del Dicker al cas del Harry Quebert, salvant les distàncies és clar.

Què escriure? Per on començar?

Fins que ahir em va venir la resposta en forma de vivència (altra vegada). Al matí una companya de feina que està embarassada em comentava que comença a perdre memòria, que s’oblida de les coses, que s’ha transformat com per art de màgia en un despiste en potes.  A la tarda rebia per wsp el lament carregat de nervis d’una altra companya que tenia la filla entrant a quiròfan per posar-li bé el cúbit i el radi, trencats amb desplaçament a causa d’una caiguda..

I és que això de ser mare, estimats amics i coneguts. És un xou...

Ningú t’ho explica, ningú t’avisa (i millor que no ho facin). Però és un daltabaix. Et transforma completament i no pots fer més que encaixar amb la major esportivitat possible que la mare natura faci camí a través teu. Ets una rajoleta més d’aquest mosaic de la supervivència, de la Vida.

Et trobes parlant de coses que no sabies que existien amb una naturalitat que et sorpren: fontanel·la, percentil, mastitis, còlic.  Et tornes un expert en diagnosticar dolències segons el color dels mocs de la criatura, o el color, textura i olor de les seves defecacions (els nens no caguen merda, que ho sapigueu). Ets capaç de calcular dosis de Dalsy i Apiretal fins i tot adormida. Desenvolupes una capacitat auditiva digna de dona biònica per sentir el mínim gemec del teu bebè a la nit, o per distingir el seu plor entre el ramat. Aprens a córrer en sabates de taló en les situacions i terrenys més complicats. A portar tantes coses penjant com si fossis una deesa hindú d’aquelles amb tants braços. Vaja, i moltíssims avantatges extra més, que ara mateix no em venen al cap, però que hi són.

Però per sobre de totes aquestes habilitats i capacitats adquirides, ser mare és una vivència. Una sensació. Un SENTIMENT. Sentir en carn pròpia el dolor del braç trencat del teu fill. Saber que no hi ha res que t’importi més que veure’ls créixer feliços, encara que el què tu vols caigui sovint a la darrera posició de les prioritats, o que directament no aparegui a la llista. Sentir a vegades que no ho fas prou bé.. ja no dic perfecte, sabem que és impossible, ens conformem en fer el millor que podem, però és com si, en el món que ens ha tocat viure, estiguessim qüestionades en tot moment per qualsevol que hagi llegit un llibre o hagi vist un vídeo a youtube sobre criança, i això és difícil de gestionar!  Acceptar que no arribes a tot, i que sí, t’has tornat un despiste amb potes, i potser no té res de dolent això, perquè si fossim capaces de tenir consciència plena de com vivim les nostres vides, (potser) no ho suportaríem. Saber que no has viscut mai una felicitat comparable al moment en què el teu fill t’abraça. Admetre que et cau la llagrimeta quan el veus a l’espectacle de final de curs cantant una cançó amb la resta de la classe. Penjar a la taula de la feina el dibuix que t’ha regalat. Gaudir de la satisfacció dels seus èxits, i odiar-te (una mica) quan toca treure l’artilleria pesada al camp de batalla del dia a dia.

Tot això i molt més, em resulta difícil posar-ho en paraules. Però crec que ja he dit bastant. Ho deixo aquí, perquè això és un blog, no una tesi doctoral!!

Mares del món, sou collonudes. Gràcies per existir!

Pares, disculpeu que no escrigui sobre vosaltres. Si algun dia sóc pare, ho faré, no ho dubteu!

I think: therefore I write

copiant a Monsieur Descartes reprenc el blog avui, perquè si no ho faig REBENTO. 

Perquè avui (i deixo dit d'entrada cap on va aquest post) he acabat amb la papaia pleníssima de la mala educació de la gent.
Que sí que sí, que d'acord, que no es pot generalitzar. Potser només he tingut un dia desafortunat.
Però com que no tinc manera de verificar si és certa aquesta premisa, escric. 

Hi ha dies que un perd la fe en l'espècie humana, i avui és un d'ells.

Estic TIPA de trobar-me algú que entra a l'ascensor, a la feina, dir el meu bon dia educat, i que no respongui. Que faci cara com de que no ha vist ni sentit ningú dins l'ascensor. 
EXQUIUSMIII?????? 
sóc invisible???  penses que el que has escoltat és una fucking cacofonia???  Ets tan irresistibol i cool que has pensat que quan t'he vist t'he dit "bon dia" perquè no puc viure sense ser amiga teva???  

Es pot dir que així he començat el dijous, amb el maleducat de torn a l'ascensor. 

Però aquesta història no acaba aquí.. Of course not!

A la tarda he agafat el tren per anar a Barna. I ja em perdonareu, potser m'estic fent gran, però algú em pot explicar d'on surt la necessitat que tenen alguns especimens de compartir els seus vídeos i àudios amb la resta de passatgers del tren??  en 23 minuts de trajecte he patit 4 episodis d'aquest fenòmen, diguem-ne MAS (Media Altruistic Sharing). I sincerament, tampoc ho entenc.

Per si fos poc, a la tornada he GAUDIT d'una avaria a la línia de tren, i he acabat compartint una hora del meu dia amb tota la gentada que omplia el tren (una hora per fer el mateix trajecte de 23 minuts de l'anada). L'avaria provocava que paréssim entre estació i estació i que, quan arribàvem a l'andana, el nombre de persones que pujava al tren fos superior a l'habitual. Comprensible d'altra banda, ja que portaven vés a saber quants minuts esperant, i tots volien pujar al tren, no fos cas que no en passés cap més...  
Fins aquí, tot normal...  

Quin problema hi ha? doncs el problema és que tots tenim pressa, que vivim amb pressa. que anem atabalats i ens posem nerviosos. i tot ens sembla malament. i al vagó fa calor. i la gent rondina. i la dona de cabells llargs que tens al costat s'arrepenja sobre teu literalment (que et venen ganes de cridar: no vas veure Dirty Dancing tu?? este es tu espacio este es mi espacio????), i la gent no sap què és posar el mòbil en silenci, i tot són senyals acústics de missatges sonant sense fi, i a dues files de butaques més enllà hi ha una senyora que li ha donat a la seva filla una tablet i la nena engoleix episodis del Mickey Mouse un darrere l'altre, amb el volum a un nivell que tot el vagó acabem desitjant una mort lenta i MOLT dolorosa al coi de ratolí, cagant-nos en les mickiherramientas, el fucking mickiordenador, i la fucking mickidanza...

no sé on anirem a parar...
Això és normal? Us sembla normal?
Sóc jo la que s'està tornant loca perduda??