31 de març 2006

my tendinitis

Ahir vaig tenir sessió de tortura al fisioterapeuta (la segona aquesta setmana), i em va dir que el tinc molt millor. Que em deixa córrer.. amb la condició de que faci uns exercicis abans de començar i de que pari a la més mínima molèstia.
Des d'aquí et demano disculpes Vicenç, perquè et faré cas en la primera part de la condició però el meu deure és no fer-te cas en la segona..

Perquè parlo de "el meu deure"? M'explico: (i sóc conscient que ara potser quedaré malament!)
Fa uns tres anys vam organitzar una pseudo-expedició amb una grup d'amics a l'Aneto. Entre el Coll de Corones i l'avant-cim hi ha una pujadeta forta d'aquelles que no és molt llarga però arribes a dalt ofegadet.. Jo vaig iniciar el tram de pujada just darrere d'un noi, i ell anava pujant fent paradetes cada x metres.. a mi això em mata. Prefereixo agafar un ritme més lent però constant que engegar i parar tantes vegades. Així que li vaig demanar permís per adelantar-lo amb un cortès: "Em deixes passar si-us-plau? És que així em trenques el ritme i encara em costa més..". Em va deixar avançar-lo i quan érem a dalt em va confessar que li havia fet molta ràbia que l'avancés i el deixés enrera d'aquella manera. Ho va dir amb un somriure, però sé que porta l'espina clavada perquè m'ho ha comentat alguna altra vegada..
Senyors i senyores, aquest individu està apuntat a la cursa dels bombers.. Comenceu a veure per on van els trets??
Diumenge passat quan ell va saber que coincidiríem a l'esdeveniment, em va demanar immediatament la meva marca, en les seves paraules "es va picar"..
I jo, que quan em poso xula no m'hi poso per poc, no puc ser menys. Ho enteneu? No em puc permetre el luxe de perdonar.. Des d'aquí t'aviso: "Em sap greu Xesco, però el dia 9 no et podràs treure l'espineta, diumenge 9 tornaré a ferir el teu orgull de mascle!"

Mireu, no sé si ho aconseguiré o no. Però el meu tendó d'aquil·les sap que ho intentaré...

Ara és quan apareix una franja de color negre davant dels meus ulls i se'm distorsiona la veu i jo dic:

" Hola, em dic Grigri i sóc una picada"..

29 de març 2006

ER CAP DA SAMANA..


Bona tarda bloggers,
Potser no he tingut un cap de setmana tant intens com el de l'albert, però déu n'hi doret.
Heus ací la crònica d'esdeveniments:

Divendres al matí ens truquen de la warde per dir-nos que els dos granets sospitosos que li havien sortit al petit el dimecres anterior, s'han reproduït de manera espectacular i que tot apunta a un cas de varicel·la. De fet, mitja classe està de baixa per aquest motiu així que no era d'extranyar que tard o d'hora el nostre fill s'apuntés a la moda.. un altre fashion victim!
L'avi, que estava de vacances i en aquells moments passant la ITV del cotxe, va haver de modificar els seus plans per poder anar a recollir el nét que ja havia adquirit la categoria de perill públic, portar-lo a casa donar-li un dinar improvisat i posar-lo a dormir fins que el seu progenitor-pare acabés de treballar i pogués rellevar-lo en les funcions de vigilant. Resumint, tota una cursa per poder arribar a les 16h al metge per tal que ens confirmés el què era evident, que el nen té varicel·la.

Dissabte al matí vaig anar a classe de francès després de dues setmanes de campana per les meves consecutives traves de salut. Van recordar-me que dissabte vinent em toca fer la exposició oral.. caca-culo-pedo-pis, perquè encara no m'he preparat res. I només em queden 3 vespres… brrrr…

Diumenge teníem la cursa de 10 kms de la marató. Vem deixar a dormir el nen a casa els meus pares i així vem poder llevar-nos d'hora (començava a les 9:00h de l'hora nova!) sense molestar a ningú. La cursa va ser tot un èxit. M'ho vaig passar molt bé. Hi havia tantíssima gent!! De tot el món.. Holandesos, Anglesos, Marroquins, Sud-africans, Americans, Francesos, Irlandesos,.. vaja, que allò era la barcelona benetton marathon… molt xulo.
Aquesta cursa també va ser especial perquè ha estat la primera vegada que córro amb la meva parella. La nostra faceta de pares ens obliga a entrenar per separat i en horaris ben diferents. I poder córrer junts va ser molt wapo.. El problema és que fa molt més temps que córre que jo i està molt més fort, i entre ell i un altre amic que es va apuntar que està més fort que un roure, em van portar ofegada. Temps real de la cursa: 56 min 28". He baixat 2 minuts respecte la Sant Silvestre!! Tota una proesa si comptem que en les darreres dues setmanes no havia pogut sortir a córrer (només una vegada 4 dies abans de la cursa).

Inconvenients? Només un: m'he lesionat. Una tendinitis al tendó d'aquil·les.. El fisio m'ha prohibit córrer en dues setmanes però ja li he dit que no podrà ser… diumenge 9 d'abril és la cursa dels bombers i ja he pagat la inscripció. Així que se siente però he d'anar-hi. Era la darrera cursa que m'havia marcat com a objectiu del 2006, així que la tendinitis s'haurà d'esperar a fer repòs a partir del dia 9 a les 11h… Aquesta setmana estic de repòs provisional, la setmana que ve faré una sortideta i el diumenge, a córrer!!! En tinc moltes ganes.. encara que l'acabi arrossegant-me..

mentrestant..

Mentres trobo un moment per escriure-us alguna cosa sobre els esdeveniments de la darrera setmana, aprofito per penjar-vos aquí un escrit que, m'han dit, ha redactat Lucía Etxebarría. Me l'ha enviat una bona amiga que sap que m'agrada aquesta escriptora i, com que el contingut crec que és interessant, us el reprodueixo aquí. Potser alguns ja l'haureu llegit..
Fins ara!


ARTICULO DE LUCIA ETXEBARRIA SOBRE GARCÍA MARQUEZ


Argumento de una novela: Un periodista ochentón verifica, entristecido, que su potencia sexual ya no es la que era. Cosas de la edad. Llama entonces a su proxeneta de confianza, aquel que le proporciona - a él y a media ciudad - los mejores Chaperos, y le pide que le busque un jovencito al que nadie haya tocado. El proxeneta le llama unos días después: ha localizado a un magrebí de barriada obrera, de catorce años, virgen con garantía, cuya familia está de acuerdo en vender los favores del chaval porque el padre está en paro desde tiempo inmemorial. La noche acordada, el proxeneta le proporciona una droga al chico para tranquilizarlo y favorecer los avances del anciano pero con tan mala fortuna que el chico, agotado tras una jornada particularmente dura - pues a pesar de su corta edad ya trabaja ilegalmente en una fábrica - se queda tan profundamente dormido como para hacer imposible su desfloración.

El viejo permanece toda la noche contemplándolo, extasiado con su belleza y cuando vuelve a casa el ochentón lleva tal calentón encima que, ante la visión de la dérriere de su secretario, que está agachado recogiendo unos papeles, no puede contenerse y le viola. Luego, le arroja unos billetes a modo de compensación.

Si este libro se publicara en España, el escándalo sería mayúsculo, del tipo del que le cayó encima a Arthur C Clarke en 1998, cuando The Mirror le acusó de ser un pedófilo. O sin ir más lejos, mi amiga Lola Beccaria tuvo que oír de todo a propósito de la publicación de su novela " Una mujer desnuda", en la que se narran las relaciones de una prepúber con un amigo de su padre.

Pero resulta que cuando sale al mercado un libro con el mismo argumento, el mismo, pero con la sutil diferencia de que el putero es un señor heterosexual y la niña vendida y la criada violada (análmente, por cierto) dos mujeres, nos encontramos entonces con "una admirable historia de amor... una estupenda metáfora de la sociedad donde todos caben con suficiencias o exageraciones, una novelita-joya que contiene sabias frases de prosa brillante, desbordante, donde la pasión tardía se enseñorea en el corazón del viejo", en palabras de la crítica. Toma ya. Botón de muestra que describe al aluvión de reseñas favorables que se ha desbordado por los suplementos culturales españoles, unánimes en su admiración. Sí, me estoy refiriendo a la última novela de García Márquez, al que, como Premio Nóbel, se supone que debemos respeto. Premio Nóbel de la Paz fue también Henry Kissinger, responsable directo del golpe de Estado Militar contra Allende y de toda las dictaduras (incluidas las que falsamente se disfrazan de democracias) que campean hoy en América Latina.

¿Les he convencido con este ejemplo del androcentrismo imperante en la critica literaria? Pues daré otro: En cada entrevista, cada una, que he hecho de entre las más o menos veinticinco a propósito de la edición francesa de mi libro "Una historia de amor como otra cualquiera" me han hecho la misma pregunta: ¿Por qué sus protagonistas son mujeres? Estoy por ver que alguien le pregunte a Houllebeq o a Beigbeder la cuestión inversa. Y no se lo preguntan porque, pese a que las mujeres seamos mayoría en el mundo ( 53% de la población), a día de hoy lo masculino es la norma y lo femenino es la desviación, y por eso resulta tan extraño que se escriba sobre mujeres.

Podría escribir sobre muchísimas escritoras injustamente olvidadas o no reconocidas en su valía: Ángela Figueras Aymerich, María Teresa León, Rosa Chacel... Podría hablar de una conversación con la hija de Carmen Laforet en la que ella me confirmó lo que yo ya sospechaba: que su madre había dejado de escribir incapaz de soportar la presión y las críticas (algo parecido me pasó a mí, que me planteé muy en serio abandonar el oficio después de la reacción que suscitó mi segunda novela, Beatriz y los cuerpos celestes).

Podría escribir de Ana María Matute, que sufrió los embates de una censura feroz que le impidió ejercer su escritura en libertad. Podría hablar de cómo El País, el supuesto diario "progresista español", publicó, para cerrar el último número del siglo veinte de su suplemento cultural, un artículo titulado " Los mejores escritores españoles del siglo" en el que no se incluía a una sola mujer...

Y entre tanto mientras todo el mundo se rasga las vestiduras al hablar de páginas de pedofilia en Internet, el Nóbel, sus editores y su agente se llenan los bolsillos de plata, y en este país se oculta el triste hecho de que el 75% de los hombres que pegan a sus mujeres abusan también de sus hijas, y la sociedad bienpensante cierra los ojos al pasar por la calle de la Cruz, por la Montera, o por la casa de Campo, donde muchas menores de edad se ven obligadas a vender su cuerpo para lucrar a las mafias que las explotan, porque vivimos en un mundo plagado de millones de putas tristes que no lo son porque les da la gana, sino, precisamente, porque una cultura machista, perpetuada por la literatura, por los textos escolares, por el cine, por la publicidad, por la tradición, ha enseñado y sigue enseñando a los varones que la explotación y el maltrato a la mujer no solo es un hecho permisible, sino romántico. Como también enseña que la mujer deseable es aquella mujer bella que no habla, que solo nos escucha, y jamás nos contradice y, por lo tanto, si se pasa la vida dormida, tanto mejor, porque ya se sabe que, desde siempre, a los hombres nos gusta cuando callamos, porque estamos como ausentes y porque calladitas estamos más monas, y que el amor, según mucha literatura, no es un intercambio adulto y consensuado en el que cada cual da y recibe, sino una relación de dominación en la que una parte de la pareja se somete totalmente a la otra.

¡Lucía, por favor, es solo ficción!, dirán algunos. Pero cito a Florence Thomas cuando escribe: "El lenguaje es el fundamento de la reproducción del sexismo; es un aparato de construcción y de representación de la realidad y por consiguiente de la acción sobre ella por medio de elaboraciones simbólicas. A través de él internalizamos ideas, imágenes, modelos sociales y concepciones de lo femenino y de lo masculino, entre otras.." En cristiano: que de lo que se lee, se aprende, y que la única forma de cambiar la sociedad pasa por intentar transformar los modelos de representación que reproducen las estructuras dominantes.

En un país como Colombia, en el que casi 40.000 menores de edad practican (y no libremente) la prostitución, según estimaciones más que fiables de la DAS y la Interpol, y en el que todas las fuentes coinciden en afirmar que el ingreso de niños y niñas a la prostitución es cada día mayor y las edades de vinculación cada vez más tempranas, ¿no podría haber aprovechado el Premio Nóbel la plataforma que le ofrecen su fama y su prestigio para ayudar a luchar contra semejante lacra en lugar de idealizarla y glorificarla? Y cuando media España protesta unánimemente contra los casos de prostitución infantil de Barcelona ¿no es hipocresía que nadie, en ninguno de los medios mal llamados suplementos culturales de este país se haya atrevido a alzar el gallo para decir que García Márquez puede escribir mejor o peor, pero que lo que ha escrito se llama apología de la explotación infantil y de la violación, y que como tal debe leerse, y nunca como historia de amor?

Me gustaría que este artículo se fuera pasando en red a todos los colectivos feministas, o a las listas de correos. En el hecho de que todos los suplementos "culturales" españoles han puesto la novela por las nubes. Si admitimos en hipótesis que sí, que cada cual puede escribir lo que le dé la gana dado que todo se puede hacer desde la ficción -o eso dice la crítica- y que lo importa es la belleza de la obra, y que por eso García Márquez tiene derecho a escribir sobre lo que a él le guste, al menos tengamos en cuenta que lo que no se puede hacer, desde la crítica, es llamar "historia de amor" a una relación de abuso, porque eso SI que es hacer apología, o no advertir que el protagonista de este libro en ningún momento se cuestiona la legitimidad de comprar los favores sexuales de una menor y de drogarla para que los realice, ni de violar análmente a una criada que depende del violador para su sustento. Combatamos al machismo institucional desde la red, que es lo único que nos queda.


Lucía Etxebarría

23 de març 2006

Self-confidence… Mande? Por self-confidence no me viene nada..

Quasi em fa vergonya escriure això. No sé com he pogut passar de la positivitat flower-power de principis d'any a la tonteria que porto a sobre.. Bé, sí que ho sé. Els motius són diversos. I ja se sap que quan diversos motius conflueixen en un mateix punt en el temps, costa més mantenir l'enteresa, i la positivitat i tot aquell bon rotllo de la llibreteta de les bones intencions i els petits plaers.

Per un cantó tenim el tema feina. Encara estic en situació de "transferència" però sense acabar de transferir-me. Segueixo aquí podrint-me per dins, mossegant-me la llengua cada vegada que algú em tracta com "aquella nena", trepitjant el meu orgull cada vegada que he de portar cafès a una sala de reunions, intentant abstreure'm de la pura realitat: una secretària no és res. És l'apèndix d'algú, el seu temps no val res, ha d'acceptar amb un somriure a la boca les feines més pesades, les que no vol fer ningú. Tothom et fa el pilota pel lloc on estàs però en realitat ningú veu la persona que hi ha més enllà de la línia telefònica. Ets un mer intermediari, prescindible. Sense parlar dels prejudicis que porta assignats de sèrie una feina com aquesta. Una secretària ha de ser forçosament mig tonteta, no té mai feina així que sempre pots donar-li merdes perquè les faci per tu. En resum, i per no estendre'm més: una secretària no té dignitat.

I n'estic fins els winflins!!!
Quan fa dos mesos i mig em van dir que em concedien el canvi vaig alegrar-me'n i vaig decidir que em prendria amb molta calma els dies que em quedaven aquí. Però el mesos passen, i cada vegada em costa més aguantar-ho amb aquella alegria..

Per un altre cantó tinc el petit. Ja ho he comentat en altres posts així que no m'estendré. La seva pre-adolescència m'està costant una bona ratxa d'enrabiades que he de contenir. I això són nervis i més nervis acumulats.

Suposo que, per la suma de tota la tensió acumulada, m'està costant molt dormir a les nits… Jo, la Reina de la Son! Tota una paranoia…

En total, que durant l'últim mes m'he anat ensopint. Estic amb el to vital ben baix. Sobretot si el comparem amb el de fa uns posts!

Però no us preocupeu, començo a aixecar el cap.. ahir vaig poder sortir a córrer després de 14 dies de repòs obligat per motius de salut. Diumenge tinc la cursa de 10kms de la Marató de Barcelona!
A més, la sortida va ser profitosa perquè va ser en molt bona companyia.
Amic: segur que no llegiràs aquest post perquè no saps ni que existeix el blog, però ahir em va agradar molt poder parlar amb tu. Ho he fet personalment però ara també públicament:
MOLTES GRÀCIES
Per allargar-me la mà com ho vas fer ahir, per la confiança, per les converses i els bons moments que segur que vindran. No imagines l'efecte del teu gest, m'has tornat a posar en el camí de la self-confidence.. directe cap al cim!

Us avisaré quan hi arribi.

21 de març 2006

Pagar la novatada



Avui hem fet el primu de la millor manera.
Hem començat el procés per treure el bolquer al petit i a l'escola ens van donar per escrit les instruccions. La idea és que durant una setmana asseurem el nen a la gibrella unes 4-5 vegades al dia. Es deixa el nen entre 5 i 10 minuts assegut perquè pugui fer les seves necessitats i després se l'aplaudeix molt si ho aconsegueix i no es dóna més importància al tema si no fa res.

Això la primera setmana.

La segona setmana es mira d'ajustar les "assegudes a la gibrella" als horaris del nen, arran del què s'ha observat durant els primers dies.

Enlloc especificava (ni a favor ni en contra), si durant aquestes dues setmanes el nen ha de portar el bolquer posat o no.. Què vem entendre els pares? Que no. Diguem que tenim una vena guipuchi que ha decidit que si es tracta de treure els bolquers al nen, doncs es treuen i punto, con dos cojones!

Pobre criatura… quins pares li han tocat!!

L'aventura ha començat aquest matí seient a la gibrella abans de vestir-lo, sense cap resultat, i ha continuat amb una pixada general mentre esmorzava… Primera novatada!!
Quan hem arribat a l'escola i li hem explicat a la mestra no ha pogut contenir-se i ha començat a petar-se de riure… Sort que ens ho van donar per escrit, ho hem fet tot al revés!!!! En fi, cada vegada tinc més assumit el meu complexe de Misae… Ja només falta que el meu fill em digui "la meva mare és un desastre"…

16 de març 2006

Només tinc 18 minuts..

Per escriure-us quatre ratlles abans de marxar corrents cap a casa. M’han trucat de la guarderia perquè el petit torna a tenir febre…. Des que hem deixat l’homeopatia que hem entrat en un cercle viciós de faringitis i angines que sembla que no s’acabi mai!! Dilluns tenim hora amb l’homeòpata again… espero que ens torni a posar el nen pel bon camí!!!

I ja només queden 16.. oooops!

Ràpidament: aquest últim cap de setmana ha estat molt llarg. Vaig començar-lo al llitet, divendres al migdia, amb unes angines tamany XXXL i unes febrades que em van deixar mig grogui i incapaç de fer res fins dissabte a la tarda. M’han donat uns antibiòtiocs de cavall que m’han permès començar a menjar alguna cosa sòlida a partir de dilluns al vespre.. sí senyors, entre la grip intestinal de fa un parell de mesos i aquestes angines, m’ha quedat una silueta d’anunci d’esveltesse que no recordava des de que era mooooolt jove!!
Durant el cap de setmana he aprofitat per llegir una miqueta: he començat "la insostenible lleugeresa del ser" que de moment m’està agradant força. És molt diferent al què hagi llegit fins ara (bé, ja ho sabeu, no sóc lectora experimentada!), i fins ara m’ha aportat idees i conceptes sobre la vida mooolt interessants. Quan acabi hauré de rellegir-lo per anar-ho anotant tot en una llibreteta…
I també he començat a treballar en una exposició oral que he de fer del curs de francès. El tema que he escollit és els Pirineus. Tinc molta informació així que només en triar i remenar ja hi passaré força estona!
Però això no és tot! Els dos dies de descans obligat de feina (dilluns i dimarts) van ser un regal del cel perquè vaig aprofitar per posar tot el pis en ordre… bé, no tot. Encara hi ha mooolta feia per fer. Però hi havia moltes coses del menjador i la cuina que calia canviar i reordenar, així que vaig agafar el Discman (ho sento, no tinc MP3!!! Sóc una antiquada…), vaig posar-hi el CD de Madness i pim-pam, això cap aquí, això fora, això ho llenço, això… ufff, això millor que ho netegi una mica! I bé, el que se sol fer en aquests casos…

Després de tanta activitat em convé un merescut repòs així que aquí estic, a la feina, prenent-me uns minutets per mi… per vosaltres…
Fins aviat!!!

Encara m’han sobrat 4 minuts…

06 de març 2006

Comme ci comme ça..




Bé, ara toca comentar la jugada del teatre.
La veritat és que d'entrada he de dir que no puc ser objectiva amb els comentaris perquè l'estat en el què vaig assistir a l'acte no era el més adient..

M'explico:
Dimecres a la tarda, abans d'anar al teatre vaig anar a veure el meu avi. Feia quatre mesos que estava en una residència perquè no es podia valdre per sí mateix i la seva dona (segona dona, la meva àvia "natural" va morir fa 30 anys..) ja és massa gran per fer-se'n càrrec.
M'havien dit el dia abans que estava a les últimes. I realment era així. Va morir unes hores més tard, la nit de dimecres a dijous.

Veure'l agonitzant d'aquella manera em va impactar tant que estava asseguda a la butaca del teatre però sense estar al 100% pel què passava dalt l'escenari.. compreneu?
Intentava no pensar-hi però inevitablement em venia al cap la imatge d'aquell home moribund, cec, amb mitja cara paralitzada, extremadament prim que no parava de gemegar, agonitzant.. Semblava impossible que fos ell. Però l'era. Era el meu avi deixant aquest món.. Per fi..

Crítica de l'obra:
No està malament si la intenció és passar una estona divertida. Però no mata. Tota la situació és tant esperpèntica que costa entrar en la dinàmica de la comèdia. Almenys a mi em va costar força. Vull dir, si es planteja una situació en la que qualsevol persona pot trobar-s'hi qualsevol dia doncs resulta més fàcil trobar el punt còmic al tema. Si posem a la història personatges molt poc corrents i una situació bastant fora del normal, tot plegat és més forçat.
No sé si m'explico.

El treball dels actors és molt bo, però en general crec que l'obra peca d'això, de que costa entrar en l'argument..

Apa, vaig a treballar una estona que avui això és d'infart i vull plegar puntual que, per acabar-ho d'arrodonir tot, el meu petitó torna a estar a casa malaltó! Res greu, però suficient per no poder anar a l'escola i no deixar dormir ni al gat… brrrrrr...

See you soon!

01 de març 2006

Ssshhhht !

avui vaig a teatre... és un secret!!!

Vaig comprar les entrades la setmana passada per anar a veure Mentiders.. el meu partenaire encara no ho sap!! Bé, sap que avui té plan i que anem a Barcelona però no sap què anem a veure.. Guau, una sortida de parelleta!!!! quins nervissss!!!

La veritat és que no tinc ni idea de si està bé o no... l'objectiu era sortir...
Ja us explicaré què tal...

apa siau!!