19 de setembre 2017

Me ¿encanta? ser mujer

Aquest matí quan ha sonat el despertador l'he parat, no sé com. No ho recordo. M'he despertat 45 minuts després, amb el conseqüent atac de pànic..
He decidit que no em deixaria vèncer pel contratemps, i amb una eficàcia al nivell del TC he arribat a tot i a l'hora. I a més he decidit que em vestiria amb brusa i faldilla i em posaria sabates de taló, perquè veure'm guapa al mirall  m'aniria bé per donar la volta al contratemps matinal  (teràpia del porqueyolovalgo).

El matí ha sigut bastant funest a la feina, i a les 12h he rebut trucada de l'escola de que el MFP havia vomitat i que fessim el favor d'anar-lo a recollir...  5 trucades després (mòbil de l'avi, fixe dels avis, mòbil de l'àvia, institut del gran per deixar-li nota de canviar l'itinerari a la sortida, escola del petit per confirmar que una unitat de recollida urgent estava en camí), tenia el foc controlat.

Unes hores després he sortit de la feina, i he trobat un embús que m'ha tingut 50 minuts fent caravana per un recorregut de poc més de 20 kilòmetres, i quan per fi he arribat a Sabadell, he anat a buscar un vestit que m'he fet arreglar pel casament del meu cosí. La senyora cosidora tot xerrant animada m'ha deixat anar un "l'altre dia també vaig arreglar un vestit per una noia AMB POC PIT COM TU"...

ESCOLTI SENYORA!!! que he tingut un dia molt dur jo!!! m'he posat brusa faldilla i uns talonarros per animar-me!!! que no ho veu??? M'ha sortit una llaga al peu esquerre que aguanto amb un somriure per no pensar-hi, i així reprimir els instints assassins que porto acumulats de tot el dia!!!  no m'ho faci això!!! EM SENT?????

Hi ha dies que, quan arribes al final del dia, no saps si riure o plorar..




08 de setembre 2017

Vol Salami?

Des d'aquest racó de món avui vull presentar-vos un altre fenòmen dels que fan posar els pèls de punta.  M'atreviria a dir que a l'alçada del fenòmen ISF (els que no sapigueu a què corresponen aquestes sigles us convido a cercar dins del blog, i trobareu un parell de posts antics..).

Es tracta dels GDP, els Galans De Pasillo.
Alguns de vosaltres, i sobretot algunes, potser amb aquest nom en teniu prou per intuïr de què parlo. Per a vosaltres, i també per a tota la resta, us escric a continuació en què consisteix el fenòmen.

Per començar, el primer que es pot dir del fenòmen GDP és que passa sobretot al teu lloc de treball. Brota espontàniament (almenys en aparença, però d'improvisació no n'hi ha ni gota) quan tu DONA, t'aixeques de la teva taula per anar a la impressora, o al WC, o a agafar l'ascensor per anar al menjador, i un senyor (el susuditx GDP) t'intercepta en la teva trajectòria per piropejar-te.

El GDP opera de manera metòdica i amb resultats qüestionables. És un romàntic impulsiu que es creu posseïdor del do d'alegrar-te el dia. Acostuma a tenir una certa edat (amb excepcions, que sempre n'hi ha) diguem d'uns 50 tacos cap amunt; cosa que vol dir que ha mamat des de petit l'estil del trio Ozores-Pajares-Esteso.  I no entén que no et desfacis d'il·lusió després del comentari que ha preparat "especialment" per tu aquell dia, quan te'l deixa anar amb posat de seductor amb mitja rialleta tipus Senbei Norimaki parlant a la Senyoreta Yamabuki.

exemple 1: "caram, quins talons que portes avui! (pausa dramàtica per amplificar el seu somriure) m'agraden molt els talons!"  i tu penses: no me'ls he posat per tu, imbècil!!

exemple 2: "això són cames!!"   i tu penses: sí, dues, serveixen per caminar, no ho sabies????

exemple 3: (apartant els teus cabells d'un costat) "que boniques aquestes arracades" (i afegint mirada acero azul de Derek Zoolander) "et queden bé, m'agraden!"      i tu penses: noooeeeemtooooquiiiiiiiiiiiiiiis ratafastigooooosaaaaaaaaaaaaa!!!

per dir-ho en altres paraules: el GDP és un senyor amb autoimatge de Humphrey Bogart, que a tu et recorda sobretot al Torrente.

Vull pensar que no sóc la única que troba GDP's pel món. Vull pensar que cada empresa té el seu GDP. I també vull pensar que no sóc la única a qui li molesta.
Perquè molesta, i molt.
Perquè com vaig llegir fa poc, el masclisme és una realitat que amb els anys ha anat sofisticant els seus mètodes, i això el GDP ho demostra. Sí, és masclisme.  Perquè em diran que només m'ha dit una cosa bonica, i no volia fer-me enfadar, que quin caràcter més eixut que tinc!  quan el què està clar és que si fos al revés, si jo m'apropés al passadís a un home, li agafés la corbata i ben aprop de la seva cara li digués: "Hummm, quina corbata! m'agrada la teva corbata" amb morritus d'Scarlett Johanson, tothom interpretaria el comentari com una CLARA invitació al coit.

El què és una servidora, cada vegada que veig venir un GDP, conjuro mil plagues sobre el seu cap.
Hauria de deixar anar un moc, ho sé. Però no sempre me'n surto. Segur que la cara de fàstic que se'm posa és de rècord guiness, però en algunes ocasions no passo d'aquí.  Perquè prefereixo no contestar, no sigui que encara li agradi que li fotin canya..

GDP's del món. Recicleu-vos!!!!!




30 d’agost 2017

Després d’un primer post, que ha estat tan ben rebut, m’assec davant de l’ordinador amb el petit neguit d’estar davant del repte de mantenir el nivell.

Una mica com passa al protagonista del Dicker al cas del Harry Quebert, salvant les distàncies és clar.
Què escriure? Per on començar?
Fins que ahir em va venir la resposta en forma de vivència (altra vegada). Al matí una companya de feina que està embarassada em comentava que comença a perdre memòria, que s’oblida de les coses, que s’ha transformat com per art de màgia en un despiste en potes.  A la tarda rebia per wsp el lament carregat de nervis d’una altra companya que tenia la filla entrant a quiròfan per posar-li bé el cúbit i el radi, trencats amb desplaçament a causa d’una caiguda..
I és que això de ser mare, estimats amics i coneguts. És un xou...
Ningú t’ho explica, ningú t’avisa (i millor que no ho facin). Però és un daltabaix. Et transforma completament i no pots fer més que encaixar amb la major esportivitat possible que la mare natura faci camí a través teu. Ets una rajoleta més d’aquest mosaic de la supervivència, de la Vida.
Et trobes parlant de coses que no sabies que existien amb una naturalitat que et sorpren: fontanel·la, percentil, mastitis, còlic.  Et tornes un expert en diagnosticar dolències segons el color dels mocs de la criatura, o el color, textura i olor de les seves defecacions (els nens no caguen merda, que ho sapigueu). Ets capaç de calcular dosis de Dalsy i Apiretal fins i tot adormida. Desenvolupes una capacitat auditiva digna de dona biònica per sentir el mínim gemec del teu bebè a la nit, o per distingir el seu plor entre el ramat. Aprens a córrer en sabates de taló en les situacions i terrenys més complicats. A portar tantes coses penjant com si fossis una deesa hindú d’aquelles amb tants braços. Vaja, i moltíssims avantatges extra més, que ara mateix no em venen al cap, però que hi són.
Però per sobre de totes aquestes habilitats i capacitats adquirides, ser mare és una vivència. Una sensació. Un SENTIMENT. Sentir en carn pròpia el dolor del braç trencat del teu fill. Saber que no hi ha res que t’importi més que veure’ls créixer feliços, encara que el què tu vols caigui sovint a la darrera posició de les prioritats, o que directament no aparegui a la llista. Sentir a vegades que no ho fas prou bé.. ja no dic perfecte, sabem que és impossible, ens conformem en fer el millor que podem, però és com si, en el món que ens ha tocat viure, estiguessim qüestionades en tot moment per qualsevol que hagi llegit un llibre o hagi vist un vídeo a youtube sobre criança, i això és difícil de gestionar!  Acceptar que no arribes a tot, i que sí, t’has tornat un despiste amb potes, i potser no té res de dolent això, perquè si fossim capaces de tenir consciència plena de com vivim les nostres vides, (potser) no ho suportaríem. Saber que no has viscut mai una felicitat comparable al moment en què el teu fill t’abraça. Admetre que et cau la llagrimeta quan el veus a l’espectacle de final de curs cantant una cançó amb la resta de la classe. Penjar a la taula de la feina el dibuix que t’ha regalat. Gaudir de la satisfacció dels seus èxits, i odiar-te (una mica) quan toca treure l’artilleria pesada al camp de batalla del dia a dia.

Tot això i molt més, em resulta difícil posar-ho en paraules. Però crec que ja he dit bastant. Ho deixo aquí, perquè això és un blog, no una tesi doctoral!!

Mares del món, sou collonudes. Gràcies per existir!
Pares, disculpeu que no escrigui sobre vosaltres. Si algun dia sóc pare, ho faré, no ho dubteu!



24 d’agost 2017

I think: therefore I write

copiant a Monsieur Descartes reprenc el blog avui, perquè si no ho faig REBENTO. 

Perquè avui (i deixo dit d'entrada cap on va aquest post) he acabat amb la papaia pleníssima de la mala educació de la gent.
Que sí que sí, que d'acord, que no es pot generalitzar. Potser només he tingut un dia desafortunat.
Però com que no tinc manera de verificar si és certa aquesta premisa, escric. 

Hi ha dies que un perd la fe en l'espècie humana, i avui és un d'ells.

Estic TIPA de trobar-me algú que entra a l'ascensor, a la feina, dir el meu bon dia educat, i que no respongui. Que faci cara com de que no ha vist ni sentit ningú dins l'ascensor. 
EXQUIUSMIII?????? 
sóc invisible???  penses que el que has escoltat és una fucking cacofonia???  Ets tan irresistibol i cool que has pensat que quan t'he vist t'he dit "bon dia" perquè no puc viure sense ser amiga teva???  

Es pot dir que així he començat el dijous, amb el maleducat de torn a l'ascensor. 

Però aquesta història no acaba aquí.. Of course not!

A la tarda he agafat el tren per anar a Barna. I ja em perdonareu, potser m'estic fent gran, però algú em pot explicar d'on surt la necessitat que tenen alguns especimens de compartir els seus vídeos i àudios amb la resta de passatgers del tren??  en 23 minuts de trajecte he patit 4 episodis d'aquest fenòmen, diguem-ne MAS (Media Altruistic Sharing). I sincerament, tampoc ho entenc.

Per si fos poc, a la tornada he GAUDIT d'una avaria a la línia de tren, i he acabat compartint una hora del meu dia amb tota la gentada que omplia el tren (una hora per fer el mateix trajecte de 23 minuts de l'anada). L'avaria provocava que paréssim entre estació i estació i que, quan arribàvem a l'andana, el nombre de persones que pujava al tren fos superior a l'habitual. Comprensible d'altra banda, ja que portaven vés a saber quants minuts esperant, i tots volien pujar al tren, no fos cas que no en passés cap més...  
Fins aquí, tot normal...  

Quin problema hi ha? doncs el problema és que tots tenim pressa, que vivim amb pressa. que anem atabalats i ens posem nerviosos. i tot ens sembla malament. i al vagó fa calor. i la gent rondina. i la dona de cabells llargs que tens al costat s'arrepenja sobre teu literalment (que et venen ganes de cridar: no vas veure Dirty Dancing tu?? este es tu espacio este es mi espacio????), i la gent no sap què és posar el mòbil en silenci, i tot són senyals acústics de missatges sonant sense fi, i a dues files de butaques més enllà hi ha una senyora que li ha donat a la seva filla una tablet i la nena engoleix episodis del Mickey Mouse un darrere l'altre, amb el volum a un nivell que tot el vagó acabem desitjant una mort lenta i MOLT dolorosa al coi de ratolí, cagant-nos en les mickiherramientas, el fucking mickiordenador, i la fucking mickidanza...

no sé on anirem a parar...
Això és normal? Us sembla normal?
Sóc jo la que s'està tornant loca perduda??



05 d’abril 2013

Entre fogons

Avui deixo una recepta senzilla i de les que et fa quedar bé (relació esforç-resultat excel.lent):


Tronc de Full Salat

Ingredients:
1 Base de pasta de full (tipus La Cocinera – secció refrigerats de qualsevol supermercat)
150 grs Pernil dolç
150 grs cintes de bacon (tipus Tarradellas)
50 grs xampinyons
1 ceba petita
1 tarrina formatge camembert (tarrinas President o similar)
Formatge ratllat (del tipus que es prefereixi)


1- Posem el forn a 200º perquè vagi agafant temperatura.

2- Estenem la base de pasta de full sobre la llauna del forn, sense separar-lo del paper. Intentem estirar els extrems perquè quedi en forma cuadrada. No cal que quedi exactament quadrat però estirar una mica les bandes ens ajudarà a tancar el tronc.

3- Cobrim el 75% de la pasta de full amb el pernil dolç començant per la banda que tenim més aprop nostre.

4- Mentrestant en una paella farem el farciment del tronc. A foc lent posarem primer la ceba picada (amb oli o margarina, com preferiu, jo la poso amb margarina), i al cap d’uns minuts, vigilant que no es torri la ceba afegim xampinyons tallats a trossets petits. Quan veiem que comencen a estar cuits, afegim les cintes de bacon. Al cap d’uns 4-5 minuts afegirem un raig de vi blanc. La quantitat equivalent a mig got de tallat aproximadament. Al cap d’uns 5 minuts més aproximadament, quan veiem que s’ha evaporat el vi, parem el foc, afegim el formatge camembert i ho mesclem tot.

5- Afegim la mescla a sobre la base de full, mirant de que posar-la en forma de tub allargat. Per saber on posar la mescla imagineu la línia que marcaria el 25% de la base comptant des de l’extrem que ens queda més aprop. Ha de quedar base entre nosaltres i el tub del farcit per poder cargolar la pasta de full.

6- Seguidament cargolem el full, començant per cobrir el tub del farcit amb la base que hem deixat aprop nostre, i ajudant-nos amb el paper si cal, acabem de cargolar el tronc. Tanquem pels costats perquè el farciment no surti a fora, i per acabar posem el formatge ratllat per sobre el tronc. Jo hi poso una mescla de gouda i chedar, però es pot posar emental i parmesà o qualsevol altra opció a gust del consumidor.

7- Posem el tronc al forn, i en uns 20 minuts, quan veiem que està torradet ja el tindrem apunt. Es pot servir calent o fred.


Les opcions d’aquest tronc són múltiples, ja que podeu fer el farcit del què us vingui de gust. En alquna ocasió l’he fet cobrint el 75% de la base no només amb pernil dolç, sinó posant pernil dolç i formatge emental en llenques, i farcint-lo amb espinacs saltejats amb pinyons i panses..

Vaja, que dóna marge per experimentar!!
Desitjo que us agradi

28 de febrer 2013

a vegades

a vegades tens una cosa al davant i no la saps veure
a vegades et sents ple d'energia
a vegades no saps quin camí escollir
a vegades voldries aïllar-te de tot i de tothom
a vegades et falten forces
a vegades la persona que menys t'esperes et sorprèn gratament
a vegades recordes què dóna sentit a la teva vida
a vegades necessites que t'abracin ben fort per no caure
a vegades trobes maneres de riure
a vegades sents que no acabes d'encaixar amb el teu entorn
a vegades t'agrades
a vegades et sents a gust amb la vida
a vegades recordes que et fas gran
a vegades veus que costa ser coherent amb un mateix
a vegades tens ganes de cridar
a vegades necessites companyia
a vegades amb la música en tens prou
a vegades les petites coses et fan molt feliç
a vegades no vols sentir a ningú
a vegades costa obrir els ulls

tot és molt senzill i molt complicat a l'hora. només depèn de tu.



07 de gener 2013

Recull Lectura 2012

L'any 2012 ha resultat força profitós pel què respecta al temps que he pogut dedicar a la lectura. Com que al final ha quedat una llista prou bonica com per penjar-la a la blogosfera sense por de fer el ridícul, he decidit compartir-la.

Per ordre cronològic, quedaria així:

1. La muntanya màgica. Thomas Mann
2. A gust amb la vida. Anna Gavalda
3. Els dimarts amb Morrie. Mitch Albom
4. La impaciència del cor. Stefan Zweig
5. Brooklyn follies. Paul Auster
6. La soledad de los números primos. Paolo Giordano
7. La biblioteca dels morts. Glenn Cooper
8. Maletes perdudes. Jordi Puntí
9. HHhH. Laurent Binet
10. Madame Bovary. Gustave Flaubert
11. El jardín oculto. Kate Morton
12. Sukkwan Island. David Vann
13. Plataforma. Michel Houellebecq
14. En el nom del Vent. Patrick Rothfuss
15. El temor d’un home savi. Patrick Rothfuss
16. 1Q84 (1,2 i 3). Haruki Murakami
17. Els homes normals. Maurici Sales Nogueras
18. El último encuentro. Sándor Márai
19. El Hobbit. J.R.R.Tolkien
20. Al país del núvol blanc. Sarah Lark
21. La delicadesa. David Foenkinos
22. El capitán salió a comer y los marineros tomaron el barco. Charles Bukowski
23. La mecànica del cor. Mathias Malzieu
24. La amaba. Anna Gavalda

De totes les de la llista, i sense que ningú m'ho hagi demanat (en sóc conscient), les que destacaria són les següents:  
Els dimarts amb Morrie - Per temàtica, perquè cal llegir algun llibre com aquest com a mínim una vegada a la vida.
La soledad de los números primos - Perquè la vaig trobar inquietant
Sukkwan Island  - Pel mateix motiu que l'anterior, és absolutament torbadora. Impossible quedar-se indiferent
En el nom del vent - Perquè em va fer disfrutar molt, malgrat que la segona part (El temor d'un home savi) la vaig trobar més fluixeta... a veure quan surti la tercera si ho remuntem, això espero!!!
1Q84 - Perquè no tinc paraules per descriure com disfruto llegint Murakami. un plaer pels sentits. 
La delicadesa - Perquè és una història molt bonica que parla sobre els sentiments humans i descriu la fragilitat humana quasi milimètricament, sense perdre el bon gust.
HHhH - Perquè si t'agrada la història i en concret el fenòmen del nazisme alemany, disfrutes. I si no t'interessa, també. Està prou ben narrat com perquè no s'avorreixi ningú amb els fets que s'hi exposen.

Val a dir també en favor de la resta de llibres que el fet que no estiguin al top 7, no vol dir que no m'hagin agradat. Llevat de La muntanya màgica de Thomas Mann, que es va guanyar un post per sí sola, de lo pesada i feixuga que em va resultar la novel·la, la resta conté títols també prou interessants.
Ho deixo aquí que tampoc es tracta d'atabalar a ningú.