05 d’abril 2013

Entre fogons

Avui deixo una recepta senzilla i de les que et fa quedar bé (relació esforç-resultat excel.lent):


Tronc de Full Salat

Ingredients:
1 Base de pasta de full (tipus La Cocinera – secció refrigerats de qualsevol supermercat)
150 grs Pernil dolç
150 grs cintes de bacon (tipus Tarradellas)
50 grs xampinyons
1 ceba petita
1 tarrina formatge camembert (tarrinas President o similar)
Formatge ratllat (del tipus que es prefereixi)


1- Posem el forn a 200º perquè vagi agafant temperatura.

2- Estenem la base de pasta de full sobre la llauna del forn, sense separar-lo del paper. Intentem estirar els extrems perquè quedi en forma cuadrada. No cal que quedi exactament quadrat però estirar una mica les bandes ens ajudarà a tancar el tronc.

3- Cobrim el 75% de la pasta de full amb el pernil dolç començant per la banda que tenim més aprop nostre.

4- Mentrestant en una paella farem el farciment del tronc. A foc lent posarem primer la ceba picada (amb oli o margarina, com preferiu, jo la poso amb margarina), i al cap d’uns minuts, vigilant que no es torri la ceba afegim xampinyons tallats a trossets petits. Quan veiem que comencen a estar cuits, afegim les cintes de bacon. Al cap d’uns 4-5 minuts afegirem un raig de vi blanc. La quantitat equivalent a mig got de tallat aproximadament. Al cap d’uns 5 minuts més aproximadament, quan veiem que s’ha evaporat el vi, parem el foc, afegim el formatge camembert i ho mesclem tot.

5- Afegim la mescla a sobre la base de full, mirant de que posar-la en forma de tub allargat. Per saber on posar la mescla imagineu la línia que marcaria el 25% de la base comptant des de l’extrem que ens queda més aprop. Ha de quedar base entre nosaltres i el tub del farcit per poder cargolar la pasta de full.

6- Seguidament cargolem el full, començant per cobrir el tub del farcit amb la base que hem deixat aprop nostre, i ajudant-nos amb el paper si cal, acabem de cargolar el tronc. Tanquem pels costats perquè el farciment no surti a fora, i per acabar posem el formatge ratllat per sobre el tronc. Jo hi poso una mescla de gouda i chedar, però es pot posar emental i parmesà o qualsevol altra opció a gust del consumidor.

7- Posem el tronc al forn, i en uns 20 minuts, quan veiem que està torradet ja el tindrem apunt. Es pot servir calent o fred.


Les opcions d’aquest tronc són múltiples, ja que podeu fer el farcit del què us vingui de gust. En alquna ocasió l’he fet cobrint el 75% de la base no només amb pernil dolç, sinó posant pernil dolç i formatge emental en llenques, i farcint-lo amb espinacs saltejats amb pinyons i panses..

Vaja, que dóna marge per experimentar!!
Desitjo que us agradi

28 de febrer 2013

a vegades

a vegades tens una cosa al davant i no la saps veure
a vegades et sents ple d'energia
a vegades no saps quin camí escollir
a vegades voldries aïllar-te de tot i de tothom
a vegades et falten forces
a vegades la persona que menys t'esperes et sorprèn gratament
a vegades recordes què dóna sentit a la teva vida
a vegades necessites que t'abracin ben fort per no caure
a vegades trobes maneres de riure
a vegades sents que no acabes d'encaixar amb el teu entorn
a vegades t'agrades
a vegades et sents a gust amb la vida
a vegades recordes que et fas gran
a vegades veus que costa ser coherent amb un mateix
a vegades tens ganes de cridar
a vegades necessites companyia
a vegades amb la música en tens prou
a vegades les petites coses et fan molt feliç
a vegades no vols sentir a ningú
a vegades costa obrir els ulls

tot és molt senzill i molt complicat a l'hora. només depèn de tu.



07 de gener 2013

Recull Lectura 2012

L'any 2012 ha resultat força profitós pel què respecta al temps que he pogut dedicar a la lectura. Com que al final ha quedat una llista prou bonica com per penjar-la a la blogosfera sense por de fer el ridícul, he decidit compartir-la.

Per ordre cronològic, quedaria així:

1. La muntanya màgica. Thomas Mann
2. A gust amb la vida. Anna Gavalda
3. Els dimarts amb Morrie. Mitch Albom
4. La impaciència del cor. Stefan Zweig
5. Brooklyn follies. Paul Auster
6. La soledad de los números primos. Paolo Giordano
7. La biblioteca dels morts. Glenn Cooper
8. Maletes perdudes. Jordi Puntí
9. HHhH. Laurent Binet
10. Madame Bovary. Gustave Flaubert
11. El jardín oculto. Kate Morton
12. Sukkwan Island. David Vann
13. Plataforma. Michel Houellebecq
14. En el nom del Vent. Patrick Rothfuss
15. El temor d’un home savi. Patrick Rothfuss
16. 1Q84 (1,2 i 3). Haruki Murakami
17. Els homes normals. Maurici Sales Nogueras
18. El último encuentro. Sándor Márai
19. El Hobbit. J.R.R.Tolkien
20. Al país del núvol blanc. Sarah Lark
21. La delicadesa. David Foenkinos
22. El capitán salió a comer y los marineros tomaron el barco. Charles Bukowski
23. La mecànica del cor. Mathias Malzieu
24. La amaba. Anna Gavalda

De totes les de la llista, i sense que ningú m'ho hagi demanat (en sóc conscient), les que destacaria són les següents:  
Els dimarts amb Morrie - Per temàtica, perquè cal llegir algun llibre com aquest com a mínim una vegada a la vida.
La soledad de los números primos - Perquè la vaig trobar inquietant
Sukkwan Island  - Pel mateix motiu que l'anterior, és absolutament torbadora. Impossible quedar-se indiferent
En el nom del vent - Perquè em va fer disfrutar molt, malgrat que la segona part (El temor d'un home savi) la vaig trobar més fluixeta... a veure quan surti la tercera si ho remuntem, això espero!!!
1Q84 - Perquè no tinc paraules per descriure com disfruto llegint Murakami. un plaer pels sentits. 
La delicadesa - Perquè és una història molt bonica que parla sobre els sentiments humans i descriu la fragilitat humana quasi milimètricament, sense perdre el bon gust.
HHhH - Perquè si t'agrada la història i en concret el fenòmen del nazisme alemany, disfrutes. I si no t'interessa, també. Està prou ben narrat com perquè no s'avorreixi ningú amb els fets que s'hi exposen.

Val a dir també en favor de la resta de llibres que el fet que no estiguin al top 7, no vol dir que no m'hagin agradat. Llevat de La muntanya màgica de Thomas Mann, que es va guanyar un post per sí sola, de lo pesada i feixuga que em va resultar la novel·la, la resta conté títols també prou interessants.
Ho deixo aquí que tampoc es tracta d'atabalar a ningú.  

28 de desembre 2012

Sant silvestre

Aquest any tinc una sant silvestre especial. Ens hem apuntat el meu fill, el meu pare i jo.

No sé trobar les paraules per explicar-vos la il.lusió que em fa la idea de poder córrer tots tres junts.

Amb el meu pare, en la seva etapa de corredor, mai vaig tenir la oportunitat de compartir cursa amb ell. També és cert que jo era molt joveneta. Però m'hagués agradat molt.

D'alguna manera la imatge i les bones vibracions que sentia quan el veia corrent, van quedar dins meu embolicadetes amb un llacet preciós.

Si no fos per la mala sort que ha tingut que es va lesionar entrenant fa pocs dies, el proper 31 de desembre hagués pogut desembolicar aquell paquetet d'emocions que guardo.

Me'l reservo per la propera, pare.
Correrem els tres quan et recuperis.
I em sentiré la dona, mare i filla més feliç i afortunada del món.

13 de desembre 2012

Enamorament

Una fletxa de Cupido va ferir-me ahir a la tarda.
Quan em presentaven un mascle d'origen japonès de 88 tecles, de posat elegant i tacte exquisit.

Es diu Yamaha p105

I val 700 euros. Amb pedal de sostingut inclòs.

I des d'aquell precís instant que clamo al cel i a tota la cort celestial en pes, perquè em toqui la loteria.
Amb un tercer premi em conformaria..

Amén

10 de desembre 2012

Reflexions pre-nadalenques..

Després d'uns anys llegint notícies continuadament sobre la crisi que paralitza a moltes famílies del país, i més encara veienr l'eufòria pre-nadalenca que ja ens atrapa a tots, resulta impossible girar-se d'esquena a la realitat de tantes persones que estan passant un mal moment. Impossible no pensar de que podries ser tu el que fa cua a la porta d'un menjador social.
Sents que no pots quedar-te de braços plegats i que tu també pots aportar el teu petit granet de sorra.
I respons a la crida que fan a l'escola dels teus fills per recollir aliments. I fins i tot t'atreveixes a participar en una recollida de joguines, perquè no vols ni pensar en com et sentiries tu si fossin els teus fills els que no tenen una joguina la nit de Reis.

Vist així, plantejat en aquests termes, sembla que qualsevol col·laboració que hagis pogut fer, només ha estat un gest per netejar la teva mala consciència.
Potser sí.

Jo vull pensar que ho faig perquè m'han educat així.
I n'estic orgullosa.

Donant voltes a aquestes idees, m'ha vingut al cap la imatge d'un sobre que ens donaven a l'escola, una vegada a l'any. Per posar diners pels missioners del Dòmund.
Quins records...
Me'l donaven i jo em sentia de cop com imbuida d'un deure amb el món.
El tornava a l'escola tota cofoia. A dins hi portava els diners que hi posaven els meus pares i alguna moneda de la meva guardiola (quan vaig tenir alguna cosa semblant a una setmanada).

Tot va començar amb aquell sobre... o no...!!!



03 de setembre 2012

Hi ha dies..


Hi ha dies que no t’atreveixes a mirar-te al mirall.
Saps el què hi veuràs, i no t’agrada.
Sents dins teu el pes del pitjor de tu mateixa.
El notes com et recargola les entranyes fins que et fa mal el cor.

No tens ganes d’esforçar-te a ser algú millor.
No tens ganes d’ajudar a ningú.
Només t’odies.
I no tens ganes ni de demanar ajuda.

Només vols enfonsar-te.
Com quan submergeixes el cap dins l’aigua.
Tot el què t’envolta es distorsiona
I per sobre de tot només sents la teva respiració.
I el bombeig esmorteït del teu cor.
No vols sentir res més.

Dins teu hi ha una veueta que et recrimina que no fas res prou bé.
Veure la joventut radiant reflectida a la cara d’algunes et rebel·la.
Veure la felicitat dels altres t’ensorra encara més.
És com si cadascun d’ells et xuclés una part de la teva ànima.
I ja no saps on mirar.
Com escapar-te.
Com evadir-te.
Com parar d’odiar-te.