28 de febrer 2006

Carme Thió


És el nom de la revelació divina de la setmana…
Ahir vaig anar a una conferència que organitzava la nostra escola bressol juntament amb un parell d'escoles més. El tema era l'educació dels nostres fills, la seva autonomia i els límits.

No coneixia aquesta psicòloga però tothom deia que és una "eminència" en educació infantil i que valia la pena l'assistència al col·loqui de totes totes. I així ho vaig fer.
D'entrada no esperava sentir res que no hagués llegit en algun llibre d'algun altre autor sobre aquest tema. I, si bé d'entrada es van tractar en línies generals els mateixos temes de sempre (Afecte, Respecte, etc…), a mesura que es va anar concretant en els termes de l'autonomia i els límits a aquesta autonomia vaig poder aprendre conceptes nous.
Després de la conferència, els pares (que tots plegats tenim els mateixos problemes, això va quedar ben palès!) vem tenir la oportunitat de poder preguntar els nostres dubtes i exposar els problemes que afrontem diàriament. Molt profitós, sí senyor!!

El que més em va agradar d'ella és que és una persona que es mostra molt accessible i propera i que mira de resoldre els problemes des del sentit comú. Que moltes vegades és el menys comú de tots… Ens va donar algunes estratègies concretes i consells que crec que poden arribar ser molt útils.

Em quedo amb un d'ells: L'educació en llibertat. Consisteix en posar "la pilota" al terreny del nen i donar-li opció a decidir. Ensenyar-lo i incentivar-lo a escollir.
A nivell personal hem fet això des de que el nostre petitó era ben petit. Però darrerament l'estratègia ens donava problemes, perquè ell ha entrat en la fase del NO.
On està el truc? Ahir ens el va donar la Carme: Li hem de donar a escollir entre opcions que nosaltres poguem acceptar. Vull dir:
Si li diem: "Vols sopar?" cagada. Perquè si diu que no, llavors et veus obligat a no respectar la seva decisió. I si li havies preguntat és que deixaves una porta oberta a acceptar la seva opinió no?
Deixar-lo escollir pot ser molt més senzill, una criatura pot decidir si menja una poma o una mandarina si ens interessa que mengi una d'aquestes dues coses… o que triï una mandarina d'entre quatre si ens interessa que mengi mandarina… o que triï quina cullera vol fer servir… o que trïi si prefereix crema de verdures o arròs bullit…
Totes aquestes coses l'ensenyen a créixer i prendre decisions, sense posar mai en entredit la nostra credibilitat…

Mú professssioná…

Des d'aquest humil blog: moltes gràcies!!!

link informació sobre Carme Thió

24 de febrer 2006

Xurri, el meme!

Mania / Raresa 1:
No suporto ser el centre d'atenció. O millor dit, necessito passar desapercebuda. Em treuen de pollaguera els typical paletes piropaires… i sort que no sóc una rossa escultural!! Sóc més aviat menuda i poca cosa, però tot i així de tant en tant me'n cau algun… brrrrrrr és que em transformo, sóc incapaç d'engegar-los a la merda però m'incomoda tant que em visualitzo al moment traient un bazoca de la bossa i fent volar pels aires l'andamio… al més pur estil "Dia de furia" del M.Douglas!
També hi ha un altre cas que posa de manifest aquesta raresa i és que quan treballava en un altre departament, hi havia un jefe que quan entrava algú nou a la divisió (ep, a la divisió eh!!!) el passejava taula per taula i el presentava a tothom. El problema és que a més es permetia la llicència de fer la conyeta del dia sobre cada persona de l'equip, en el meu cas sempre m'ensabonava pels meus estudis de Relacions Internacionals i deia que jo era el projecte d'embaixadora del departament (jeje ja ja ji ji jo jo)… em fotia tant negra que vaig decidir que no m'enxampava més. A partir de llavors, quan el veia fer el rondo amb el novato/a de torn, ja em posava en guàrdia i quan estava una o dues taules més enllà de la meva jo m'aixecava i me n'anava al WC. I allà em tirava els meus 10 minuts, a esperar que passés el xàfec.
Bé, mirat així es podria dir que sóc rareta de collons, però és que hauríeu de veure el susodicho jefe. Un especímen dels més llefiscosets que he vist a la meva vida... Qualsevol gest per evitar un trobament directe amb el subjecte es podria considerar més que vàl·lid, fins i tot diria que en algun apartat de la Carta dels Drets Humans es recull aquest tema!!

Mania / Raresa 2:
Sóc una fanàtica de les xuxes, i quan vaig a comprar-les sempre agafo dues bosses, en una hi poso les que porten sucre per sobre o sidral i en l'altra les "nubes", mores, monedes, regalèssia, etc.. per eliminació, tot el què no porta sucre o sidral a sobre.. No suporto que se m'omplin de sucre les que no en porten!
Sobre el mateix tema, tot i que més que una mania seria una preferència, sempre agafo la regalèssia, els discs, les mores, les monedes, etc. de color vermell. Qüestió de gustos, les negres no m'agraden… ep, i no és racisme!!

Mania / Raresa 3:
A nivell estètic no sóc una persona que em cuidi massa. No sé distingir entre una mascarilla hidratant una crema re-generadora o una de peeling .. i si alguna vegada me n'han venut alguna m'ha durat tres vides.. només hi ha una cosa del meu look que realment em porti de cap: el cabell. Puc arribar a ser molt tiquis miquis. M'agrada canviar sovint. Fa 12 anys que vaig deixar la mitja melena pel cabell curt i des de llavors vaig experimentant ara una mica més curt, ara una mica més llarg, ara curt del tot, ara rossa, ara platí amb les arrels albergínia, ara "cobrizo irlandés", ara morena,.. en resum, que la de la pelu quan em veu entrar ja es frega les mans, perquè podríem dir que li permeto explaiar-se i treure tota la vessant artística que porta a dins...!! Ara porto un any i mig més tranquileta (que no sigui això de ser mare!!!) però segueixo buscant constantment què puc canviar i especulo en què em faré la propera vegada que em toqui passar per la pelu..
Sóc conscient que això no lliga massa amb la Mania 1, perquè si m'agrada passar desapercebuda un ros platí amb metxes albergínia no seria la millor manera d'aconseguir-ho, és veritat. Però això del cabell no ho faig pels demés, ho faig per mi. L'important és que em senti guapa quan em miro al mirall, no??

Mania / Raresa 4:
Sóc bastant maniàtica de l'ordre, tot i que no sempre el practico!! Això que sembla una incongruència tant gran és el resultat de que el dia només tingui 24 hores i de que jo només tingui dues mans…
M'agrada molt tenir les coses ordenades perquè d'aquesta manera tot em resulta més fàcil, si cada cosa està al seu lloc tens aquella tranquilitat de pensar que ho tens tot sota control..
La paradoxa és que per infinitat de motius (perquè no depèn només de mi l'ordre d'un espai en concret, per falta de temps, per falta de mitjans,…) doncs acaba resultant que a casa meva moltes vegades no trobo res… o gairebé res!!
Ja vaig parlar-vos un dia de la conspiració internacional de les dones de la neteja. Al bàndol dels conspiradors hi he d'afegir el meu marit i el meu fill que, per dir-ho d'alguna manera, tenen un concepte diferent de l'ordre. Ni millor ni pitjor.. diferent!


I em sap greu Xurri, però porto un parell dies donant-hi voltes però sabria trobar-ne cap altra.. N'havia de dir 5 però se me n'acudeix cap més!
Prometo escriure-la si algun dia veig que la tinc.

14 de febrer 2006

doncs let's continue!


Tens raó Albert, no he explicat gaire res del què faré oi?

Aniré a fer de "suport" al Director i a l'Apoderat d'una unitat especialitzada dins l'empresa que gestiona els principals clients (grups empresarials molt grans i multi-nacionals). Es tracta una mica d'anar fent el seguiment de resultats de la xarxa comercial i d'anar implantant les directrius de Direcció General, treballant directament amb l'apoderat, colze amb colze.

La xarxa comercial compta amb quatre oficines de representació: Barcelona, Madrid, París i Londres.

Aniré bastant de cul i segurament em guanyaré l'odi de més d'un gestor comercial.. però la feina almenys serà variada.

Com em va dir el tal apoderat: "aquí estarem tu i jo sols, tindrem molta feina, però mentres tinguem al Director content amb el nostre treball, no hi haurà cap problema".

Ah, i em respecten l'horari!!! Sí que pot ser que puntualment hi hagi algun tancament de trimestre o alguna història que requereixi quedar-me fins més tard. Però en tot cas seria un fet aïllat, no la tònica general...

El que valoro més positivament és que conec des de fa molts anys aquesta persona (l'apoderat) i hi tinc molta confiança. Això és molt important per mi. Perquè tenir bona sintonia amb la persona que treballes ja facilita molt la feina!! I també que podré sortir de la zona de despatxos on sóc ara, on les restriccions a l'hora de vestir, les bones maneres i el protocol són estrictes.. I NO HO SUPORTO!!!

En fi, espero que aquesta nova etapa em permeti recuperar l'empenta que sempre m'ha caracteritzat a l'hora de treballar, i que des de que sóc aquí havia perdut...

Seguirem informant..

TO BE CONTINUED (II)
P.D. què, contents amb l'explicació??

13 de febrer 2006

Anem per feina



Volia explicar-vos que per fi he aconseguit que els astres es poséssin en línia per arreglar la meva situació aquí al currele.. era una de les coses que em quedaven pendents per aquest 2006!

Encara no tinc data del canvi definitiu de departament però almenys ja tinc l'ok de totes les parts, el dels cedents, el dels receptors, el de recursos humans, i el meu és clar!

Tic contenta perquè amb aquest canvi aconsegueixo solucionar un problema que arrossego fa gairebé un any i mig:

que no m'agrada la feina que faig

La pregunta seria: I com carai he aguantat tant temps?
I les respostes serien vàries, però bàsicament perquè fer de secretària de direcció és una feina que no em genera cap estrés, que em permet tenir un horari adaptat a les meves necessitats (estar a les 17:30h a la porta de l'Escola Bressol del petitó), que no comporta gaires responsabilitats ni maldecaps, i que tinc bon rotllo amb els dos jefes.

Però totes aquestes circumstàncies són només atenuants del problema. Encara que hagi volgut aferrar-m'hi per intentar decantar la balança cap al SÍ, al final ha guanyat el NO. Al final el problema de fons segueix aquí. Segueixo avorrint-me, segueixo pensant que passar 100 trucades al dia demanar dos bitllets d'avió i servir 3 cafès és una caca punxada en un pal, segueixo sentint-me incòmode amb les qüestions del protocol, segueixo odiant haver de portar traje alguns dies, i segueixo rabiant cada vegada que he de somriure al capo de torn perquè això és el que s'espera que faci una secretària…

Està clar que aquesta situació m'ha permès estar amb vosaltres moltes estones, i que a partir d'ara em costarà més trobar un moment de pau espiritual.. però ho necessito. No puc seguir així. Necessito estímuls. Digueu-me massoca, però necessito sentir-me inspirada, necessito moviment, necessito fer alguna cosa que m'estimuli intel·lectualment encara que només sigui una mica!!!!

De moment he celebrat la notícia amb un sopar amb un bon amic, i organitzant una sortida de cap de setmana en família… El dia que tingui data definitiva de trasllat m'emborratxo!! Jejejeje

Seguiré informant.
TO BE CONTINUED…

02 de febrer 2006

Comencem…

Per un resum breu dels darrers dies.

A part del munt de feina que ja vaig comentar-vos he estat 5 dies a règim estricte obligat per una grip estomacal (es veu que avui en dia si no tens "la passa" no ets ningú…), que m'ha deixat una silueta de maniquí de Stradivarius que fa pena (això sí, sense aquells pits encarcarats ni aquells mugrons violents que caracteritzen les citades maniquís).

També he assistit a la meva primera reunió de pares de l'escola bressol del meu fill. Ha estat una experiència molt gratificant a l'hora que sorprenent… m'ha fet reflexionar molt en com tracto jo el meu fill! Em dóna la impressió de que jo el tracto com si encara fos molt petit, hi ha un munt de coses que no imaginava que fos capaç de fer o assumir.. Quan vaig veure les diapositives de tot el què feien i de com s'organitzen i de com reparteixen les tasques col·lectives, vaig quedar gratament sorpresa! El meu fill és tot un homenet responsable!!!
Bé, hauria de puntualitzar: el meu fill és tot un homenet responsable a l'escola.
Diguem que a casa segueix donant pel sac als seus pares, desafiant-nos repetidament, posant-nos a prova a tota hora. Qualsevol petita cosa del dia a dia que fins ara havíem resolt sense problema, esdevé un motiu d'enfrontament..
Diuen que és el què toca per la seva edat. Jo miro d'anar-me mentalitzant que no predico al desert, que no és picar ferro fred, que d'aquí a mig any o un any acabarem recollint els fruits d'aquesta lluita… però no puc evitar sentir-me com una perfecta neurastènica. Em visualitzo com una mare d'aquelles que es passen el dia fument xiscles a la canalla en plan Omaíta "Jozuáááá, ven pacá!". No sé com acabarà tot això, però estic segura de que d'aquí a ben poc hauré batut el récord Guinness de repeticions de la paraula NO en un mateix dia…

En fi, millor no seguim per aquí perquè ens hi podríem estar hores explicant batalletes i tampoc cal que us avorriu amb les meves penúries.. el que vull explicar-vos és un altre projecte que tinc entre mans, que per mi és important. El podríem batejar com "EL GRAN REPTE", i consisteix en culminar un cim de 4.000 metres aquest mes de juliol. Als Alps francesos.
La idea és anar-hi amb uns amics que són molt muntanyeros (però que molt!) i que ja han fet aquest cim i bastants d'altres amb més alçada i dificultat. I fer un entrenament dur de tres caps de setmana perduts per aquestes muntanyes tant boniques que són els Pirineus, entre abril i juny.
Resum: si sobrevisc a l'entrenament la única traba entre la Grigri i el cim del Dôme des Neiges serà el mal temps.

Ah, i per les mosses que deien que aquest any s'aficionarien a córrer, no dic noms (eh HannaB?), us informo que el diumenge 26 de març es celebra la Marató de Barcelona, amb la possibilitat de fer un recorregut de 10 kilòmetres. Jo crec que m'hi apuntaré, és tot un esdeveniment esportiu i val la pena participar-hi. Més info: http://www.maratobarcelona.com/

Buf, em sembla que el més important ja està tot dit…
Aprofito els propers 20 minutets per xafardejar-vos una mica!