Wedding follies

Un accident a l’AP-7 en sentit Girona a l’alçada de Martorell va provocar cues per l’efecte “xafarder” als carrils del sentit contrari. Allà al mig ens trobàvem, entre les 17:45h i les 18:50h, per recórrer els pocs quilòmetres que van des de l’Hospital General i el lloc de l’accident (uns 500 mts abans del peatge de Martorell).
La invitació del casament deia les 7 de la tarda. Anàvem tard. Molt tard. La meva germana aprofitava el mirallet del seient del co-pilot per fer-se els darrers retocs de maquillatge. El petit intentava adormir-se a la seva cadireta sense èxit, perquè el sol li tocava de ple. Jo no podia parar de mirar el rellotge, els minuts se’ns escapaven allà parats, i els nuvis i resta de convidats ja eren a Vilanova…

Després de comprovar que les cues no eren culpa del peatge sinó de l’accident als carrils de pujada a Girona, i de que els meus nivells de ràbia contra tota la humanitat xafardera es disparessin un 2.000%, vaig “acuquinar” al peatge i vem iniciar la contra-rellotge per arribar a temps. Tot i trobar el restaurant a la primera (amb la única ajuda del trist croquis de la web del restaurant, “manda güevos”, que no tinc GPS), aparcàvem el cotxe a les 7:05h. Però afortunadament la núvia encara havia de trigar uns bons 20 minuts a fer la seva aparició estelar.

De la cerimònia no puc explicar gaire cosa. Tot molt convencional. Però la col·lecció de convidats i el desenvolupament del convit va ser tota una altra cosa…

A la taula del costat hi tenia una parella digna de sortir a qualsevol programa de freaks. Ella: una senyora d’uns 60 anys amb perfil de vikinga (és a dir: alta, grassa, bons mamellots, cridanera.. ) que vestia a l’estil “suprema de Móstoles” amb un conjunt negre tot ”apretujao” estampat de flors fucsia.
Ell: un senyor baixet i tot rodonet molt calvo vestit amb una americana i pantalons dignes de personatge de sèrie televisiva dels anys 70.
Si la parella de per sí ja era prou esperpèntica, el fet que ella es passés l’estona fent-li petons a la calva, acabava de donar-hi el toc kitch que feia que no passessin desapercebuts. Talment trets d'una peli de l'Ozores i Cia.

A un racó de menjador s’hi van col·locar els tres músics. Van tenir la poca decència de passar-se l’estona de l’àpat cantant, amb els amplis a tota castanya. Amb prou feines podia sentir el què deia la gent de la meva taula, i només érem 8!! Per més INRI ens van deleitar amb un repertori digne d’envelat, que jo diria que hom potser ho podria suportar sota els efectes d’una garrafa de calimotxo. Però mai com a acompanyament d’una vetllada com la que ens ocupava.

Després de sopar i del repartiment de regals un espontani es va asseure al teclat que els músics havien deixat momentàniament. El paio no tan sols tocava una espècie de melodia indesxifrable que de ben segur guanyaria el primer premi a la cançó enfadosa, sinó que, a més, va atrevir-se a cantar. Davant la meva cara d’espant un senyor molt amable de la taula del costat em va fer saber que l’espontani era oriund de Grècia. La veritat, no sé perquè ho va dir. No he estat mai a Grècia però no crec que el fet de ser d’allà expliqui per sí sol el desastrós estil de l’artista. Quan va acabar d’executar la peça els convidats van dedicar-li un aplaudiment tant eufòric que no va dubtar ni un moment a asseure’s altra vegada i regalar-nos una altra de les seves creacions.

En aquell precís instant el meu fill em va dir que estava cansat i que volia anar a casa. I jo no vaig dubtar ni un segon a concedir-li el seu desig. Un nen cansat passades les 12h de la nit és la coartada perfecta per desaparèixer del caos. Vam dir adéu als nuvis mirant de no respirar (perquè estaven disfrutant tots dos dels seus respectius puros), i vem emprendre el camí de retorn cap a casa..

No he tingut notícia de que hi hagués cap ferit al final de la vetllada. Però creieu-me, si existeix el Purgatori, segur que s’assembla al menjador d’aquell restaurant divendres passat!