05 de desembre 2017

Records


Vaig llegir el teu escrit i vaig dir-te que penso que forma part de la naturalesa humana reconstruir els propis records. La memòria ja les fa aquestes coses. Per resiliència. I també que m’havies fet pensar en la idea de Big Fish, de refer la pròpia memòria pel sol plaer de fer-la més bonica.
Des de llavors ha seguit venint-me el tema al cap, intermitentment, i també he tornat a llegir-te. Aquesta segona lectura ha estat molt diferent. He anat més enllà de “Big Fish”. Aquesta vegada he sentit dolor. I tristesa.  

És la paret. Aquesta maleïda paret.. 

No hauríem de construir-ne.

Resulta impossible al principi.. bfffffff.. El més mínim intent et fa trontollar.. et sents insegur.. les ferides encara són massa tendres..  
Però arriba un moment que sents la necessitat de seguir avançant, d'estar en pau de debò amb tu mateix. I és llavors quan toca enderrocar  tots els murs que has anat aixecant i veure amb total claredat TOT el què has viscut. Sense anestèsia. Sense canviar res del què va passar, ni tampoc res del què vas sentir. Recordant la part bona i la dolenta i posant-les ambdues a la balança en la proporció justa i adequada. Sense trampes. 
Vull pensar que l’autèntica resiliència funciona d’aquesta manera. Del contrari, l’únic que aconseguim és allunyar-nos més de nosaltres mateixos.

Cap comentari: