21 de desembre 2017

Avall que fa baixada

Però què coi em passa?? Perquè hi caic una vegada i una altra?? Què és el que no em van explicar bé a mi????  caguntotttttttttt....

Us ho diré. El què no em van explicar bé és que un ha de SABER, així en MAJÚSCULES, de la mateixa manera que saps que hi ha el dia i la nit i la vida i la mort, que això d’anar per la vida posant el cor en tot allò què fas, i donar-ho tot a la gent que t’envolta és molt bonic i tal, però que fer-ho sense posar-hi certs filtres, és un desgast continu d’energies. És anar per la vida desenfocat. És de ser inútiles que diria aquell.
I jo a aquestes alçades encara no n’he après. El sentit comú em diu que hauria d’acceptar-me tal com sóc, i deixar d’enfadar-me amb mi mateixa per ser així.  Que és desgastar-se doblement. Però a voltes l’opció més sensata també és l’opció més difícil. 
Diuen que ens deceben les nostres expectatives, no les persones, ni allò que ens succeeix.  I doncs, què he de fer?  Deixar d’esperar res, de ningú? Aix sí dona, és clar! Quines preguntes tu també... El sabudíssim principi matemàtic del "actuar i donar sense esperar res a canvi", que serà que les monges no t'ho van explicar vegades!  
Algú em pot dir com es fa això??  Com encaixes un revés quan ets una persona que ha triat l’il·lusió  com a motor de vida??  Quan el què dóna sentit a cada pas que fas i a cada camí que prens és posar-hi el 100% de tu mateix.. perquè sinó, perquè posar-s’hi, oi??
Segueixo sense trobar resposta a aquestes preguntes. I dubto molt de que mai les acabi trobant. Perquè el dia que no m’entusiasmi el què faig, el dia que visqui a mig gas, el dia que deixi d’emocionar-me, el dia que deixi d’estimar a tota la gent que estimo fins a les últimes conseqüències. Deixaré de ser jo.

Ergo... Sóc un cas perdut d’entrada, un desastre amb  potes. Benvingut desenfocament vital, benvingut desgast d’energies, benvingudes contradiccions, i BEN-VIN-GU-DES-HÒS-TIES-QUE-M’EM-POR-TO.
No???