L’anècdota que quedava per explicar-vos ve arran de la mala estona que va passar la fotògrafa del convit quan va arribar a la nostra taula.
Sé d’entrada que posar-ho per escrit treu espontaneitat a l’assumpte, i que us perdeu el millor de tot: l’evolució de la cara de la reportera BBC. Però intentaré explicar-ho tal i com va passar perquè us en pogueu fer una idea.
A la taula hi havia:
1-El meu pare
2-La meva mare
3-La meva cosina (germana del número 4)
4-El meu cosí (germà de la número 3)
5-El xicot del meu cosí (del número 4)
6-La meva germana
7-Una servidora
8-El meu fill
Era l’hora de les fotos dels convidats (aquella foto que pagues a preu de caviar iraní per tancar-la després dins d'un calaix i no treure-la mai més com a record de la vetllada), i la nostra distribució d’entrada era una mica complicada, així que va començar a toc segur demanant als meus pares que s’ajuntessin per fer la foto, aquí no podia cagar-la.. “click” primera foto.
Seguint el sentit de les agulles del rellotge va tocar el torn a la número 3, la meva cosina. El meu cosí va afanyar-se a abraçar-se amb ella perquè els fes la foto junts. La fotògrafa va fer cara de contenta, ja tenia una altra parella..“click” segona foto.
Després la noia, seguint l’ordre, va centrar la seva atenció amb el número 5. El problema el va tenir quan va resultar que el número 5 no s’abraçava a la número 6 sinó que ho feia amb el número 4.. “click” tercera foto. Aquí la seva cara ja era de: començo a no entendre res, són germans? són parella?
Va tocar el torna a la meva germana. Com que començava a dubtar va fer-li una foto a ella sola, per estalviar-se el marron. “click” quarta foto. Però acte seguit la meva germana va acostar-se a mi, demanant una foto de nosaltres dues. “click” cinquena foto. I la fotògrafa que intentava guardar la compostura però els seus ulls delataven que anava perduda, molt perduda.. germanes? parella de lesbianes?
Encara quedava el petit. Sense mullar-se va enfocar-lo a ell solet i “click” li va fer la foto.
La fotògrafa començava a fer cara d’angoixa, suava.. de qui era aquell fill?? De la parella de senyors grans?? Jo la vaig salvar. Li vaig demanar una foto amb ell “click”, setena foto… això demostrava que el fill era meu.. una mare soltera?? També descartava que ma germana i jo fóssim parella.
O això devia pensar la pobra noia, perquè es va quedar dempeus amb cara d’interrogant, sense saber a qui més fotografiar, mirant a la meva germana i al xicot del meu cosí, en un intent desesperat d’esbrinar qui era parella de qui.
La seva sorpresa, i la de tots, va ser que el xicot del meu cosí i la meva germana espontàniament es van agafar i van demanar que els fés la foto tot somrients. "click" vuitena i última foto. La pobra noia no podia dissimular la seva confusió. Gais? Lesbianes? Bisexuals? Mare soltera? Estic segura que encara deu estar pensant que aquella taula era massa “moderna” per ella..
27 de juny 2007
25 de juny 2007
Wedding follies
Un accident a l’AP-7 en sentit Girona a l’alçada de Martorell va provocar cues per l’efecte “xafarder” als carrils del sentit contrari. Allà al mig ens trobàvem, entre les 17:45h i les 18:50h, per recórrer els pocs quilòmetres que van des de l’Hospital General i el lloc de l’accident (uns 500 mts abans del peatge de Martorell).
La invitació del casament deia les 7 de la tarda. Anàvem tard. Molt tard. La meva germana aprofitava el mirallet del seient del co-pilot per fer-se els darrers retocs de maquillatge. El petit intentava adormir-se a la seva cadireta sense èxit, perquè el sol li tocava de ple. Jo no podia parar de mirar el rellotge, els minuts se’ns escapaven allà parats, i els nuvis i resta de convidats ja eren a Vilanova…
Després de comprovar que les cues no eren culpa del peatge sinó de l’accident als carrils de pujada a Girona, i de que els meus nivells de ràbia contra tota la humanitat xafardera es disparessin un 2.000%, vaig “acuquinar” al peatge i vem iniciar la contra-rellotge per arribar a temps. Tot i trobar el restaurant a la primera (amb la única ajuda del trist croquis de la web del restaurant, “manda güevos”, que no tinc GPS), aparcàvem el cotxe a les 7:05h. Però afortunadament la núvia encara havia de trigar uns bons 20 minuts a fer la seva aparició estelar.
De la cerimònia no puc explicar gaire cosa. Tot molt convencional. Però la col·lecció de convidats i el desenvolupament del convit va ser tota una altra cosa…
A la taula del costat hi tenia una parella digna de sortir a qualsevol programa de freaks. Ella: una senyora d’uns 60 anys amb perfil de vikinga (és a dir: alta, grassa, bons mamellots, cridanera.. ) que vestia a l’estil “suprema de Móstoles” amb un conjunt negre tot ”apretujao” estampat de flors fucsia.
Ell: un senyor baixet i tot rodonet molt calvo vestit amb una americana i pantalons dignes de personatge de sèrie televisiva dels anys 70.
Si la parella de per sí ja era prou esperpèntica, el fet que ella es passés l’estona fent-li petons a la calva, acabava de donar-hi el toc kitch que feia que no passessin desapercebuts. Talment trets d'una peli de l'Ozores i Cia.
A un racó de menjador s’hi van col·locar els tres músics. Van tenir la poca decència de passar-se l’estona de l’àpat cantant, amb els amplis a tota castanya. Amb prou feines podia sentir el què deia la gent de la meva taula, i només érem 8!! Per més INRI ens van deleitar amb un repertori digne d’envelat, que jo diria que hom potser ho podria suportar sota els efectes d’una garrafa de calimotxo. Però mai com a acompanyament d’una vetllada com la que ens ocupava.
Després de sopar i del repartiment de regals un espontani es va asseure al teclat que els músics havien deixat momentàniament. El paio no tan sols tocava una espècie de melodia indesxifrable que de ben segur guanyaria el primer premi a la cançó enfadosa, sinó que, a més, va atrevir-se a cantar. Davant la meva cara d’espant un senyor molt amable de la taula del costat em va fer saber que l’espontani era oriund de Grècia. La veritat, no sé perquè ho va dir. No he estat mai a Grècia però no crec que el fet de ser d’allà expliqui per sí sol el desastrós estil de l’artista. Quan va acabar d’executar la peça els convidats van dedicar-li un aplaudiment tant eufòric que no va dubtar ni un moment a asseure’s altra vegada i regalar-nos una altra de les seves creacions.
En aquell precís instant el meu fill em va dir que estava cansat i que volia anar a casa. I jo no vaig dubtar ni un segon a concedir-li el seu desig. Un nen cansat passades les 12h de la nit és la coartada perfecta per desaparèixer del caos. Vam dir adéu als nuvis mirant de no respirar (perquè estaven disfrutant tots dos dels seus respectius puros), i vem emprendre el camí de retorn cap a casa..
No he tingut notícia de que hi hagués cap ferit al final de la vetllada. Però creieu-me, si existeix el Purgatori, segur que s’assembla al menjador d’aquell restaurant divendres passat!
La invitació del casament deia les 7 de la tarda. Anàvem tard. Molt tard. La meva germana aprofitava el mirallet del seient del co-pilot per fer-se els darrers retocs de maquillatge. El petit intentava adormir-se a la seva cadireta sense èxit, perquè el sol li tocava de ple. Jo no podia parar de mirar el rellotge, els minuts se’ns escapaven allà parats, i els nuvis i resta de convidats ja eren a Vilanova…
Després de comprovar que les cues no eren culpa del peatge sinó de l’accident als carrils de pujada a Girona, i de que els meus nivells de ràbia contra tota la humanitat xafardera es disparessin un 2.000%, vaig “acuquinar” al peatge i vem iniciar la contra-rellotge per arribar a temps. Tot i trobar el restaurant a la primera (amb la única ajuda del trist croquis de la web del restaurant, “manda güevos”, que no tinc GPS), aparcàvem el cotxe a les 7:05h. Però afortunadament la núvia encara havia de trigar uns bons 20 minuts a fer la seva aparició estelar.
De la cerimònia no puc explicar gaire cosa. Tot molt convencional. Però la col·lecció de convidats i el desenvolupament del convit va ser tota una altra cosa…
A la taula del costat hi tenia una parella digna de sortir a qualsevol programa de freaks. Ella: una senyora d’uns 60 anys amb perfil de vikinga (és a dir: alta, grassa, bons mamellots, cridanera.. ) que vestia a l’estil “suprema de Móstoles” amb un conjunt negre tot ”apretujao” estampat de flors fucsia.
Ell: un senyor baixet i tot rodonet molt calvo vestit amb una americana i pantalons dignes de personatge de sèrie televisiva dels anys 70.
Si la parella de per sí ja era prou esperpèntica, el fet que ella es passés l’estona fent-li petons a la calva, acabava de donar-hi el toc kitch que feia que no passessin desapercebuts. Talment trets d'una peli de l'Ozores i Cia.
A un racó de menjador s’hi van col·locar els tres músics. Van tenir la poca decència de passar-se l’estona de l’àpat cantant, amb els amplis a tota castanya. Amb prou feines podia sentir el què deia la gent de la meva taula, i només érem 8!! Per més INRI ens van deleitar amb un repertori digne d’envelat, que jo diria que hom potser ho podria suportar sota els efectes d’una garrafa de calimotxo. Però mai com a acompanyament d’una vetllada com la que ens ocupava.
Després de sopar i del repartiment de regals un espontani es va asseure al teclat que els músics havien deixat momentàniament. El paio no tan sols tocava una espècie de melodia indesxifrable que de ben segur guanyaria el primer premi a la cançó enfadosa, sinó que, a més, va atrevir-se a cantar. Davant la meva cara d’espant un senyor molt amable de la taula del costat em va fer saber que l’espontani era oriund de Grècia. La veritat, no sé perquè ho va dir. No he estat mai a Grècia però no crec que el fet de ser d’allà expliqui per sí sol el desastrós estil de l’artista. Quan va acabar d’executar la peça els convidats van dedicar-li un aplaudiment tant eufòric que no va dubtar ni un moment a asseure’s altra vegada i regalar-nos una altra de les seves creacions.
En aquell precís instant el meu fill em va dir que estava cansat i que volia anar a casa. I jo no vaig dubtar ni un segon a concedir-li el seu desig. Un nen cansat passades les 12h de la nit és la coartada perfecta per desaparèixer del caos. Vam dir adéu als nuvis mirant de no respirar (perquè estaven disfrutant tots dos dels seus respectius puros), i vem emprendre el camí de retorn cap a casa..
No he tingut notícia de que hi hagués cap ferit al final de la vetllada. Però creieu-me, si existeix el Purgatori, segur que s’assembla al menjador d’aquell restaurant divendres passat!
22 de juny 2007
Visca els nuvis!
Aquest vespre-nit anem de casori.
Es tracta de la filla de la germana de la meva tieta (la dona del meu tiet o sigui que res de vincles de sang). Fa molts anys que viuen junts i ara, passada la cinquantena ell i apunt d'entrar a la quarantena ella, han decidit que és l'hora de casar-se.
Són una parella ben estranya i encara no he entès exactament el motiu ocult d'aquesta festa. Però la qüestió és que "toca anar-hi". Econòmicament és una despesa massa gran anar-hi tots quatre. I a més, fa 5 anys quan ens vem casar nosaltres, el regal que ens van fer va ser tant miseriós que no va arribar ni per pagar-se el cobert. No m'importaria el fet si no fos que van pel món amb un Mercedes "king size" com si fossin milionaris...
Vaja, que molt Mercedes però uns miserables de la pitjor espècie.
Així que a casa hem pres una decisió salomònica: Jo aniré de casori amb el meu fill gran i el meu marit es quedarà a casa amb el petit.
Portar el petit hagués estat poc més que una temeritat, el meu marit tindrà un merescut descans després d'un parell de mesos de jornades de treball súper-extenses, jo podré esbargir-me una estoneta sense haver de pensar en biberons i canviar bolquers, i el meu fill gran gaudirà de la meva atenció exclusiva (i la dels seus avis i de la seva tieta, i de mitja família...).
No podíem haver trobat millor solució.. si al final resultarà que ens han fet un favor i tot convidant-nos a l'esdeveniment!!!
Doncs això, que visca els nuvis...
Bona revetlla a tothom!!
16 de juny 2007
El gerro d'aigua freda
Divendres a la tarda, com cada dia, vaig anar a buscar el meu fill a la guarderia.
Després d'entrar va sonar el timbre i em vaig girar per obrir la porta jo mateixa.
A l'altre costat hi havia la B, mare de dos nens de 4 i 2 anys. Quan la vaig veure em va caure l'ànima als peus. Duia un barret i vaig tenir la impressió de que sota el barret no hi quedava cap rastre dels seus rínxols rossos.
No volia que es notés la meva inquietud així que vaig mirar d'actuar amb normalitat, entaulant conversa sobre la dificultat que representa l'arribada del segon fill. És una conversa que hem tingut força vegades arran de la seva experiència i que recordo sovint ara que jo també he pujat al carro.. Vaig intentar tornar a mirar si la meva impressió sobre els seus cabells era certa, procurant que no es notés. Desgraciadament sí que ho era.
Ella em va dir un decidit: "Perdona, tu no en sabies res, aquesta setmana m'han fet la segona sessió de quimio".
No m'ho puc treure del cap.
No aconsegueixo digerir la idea de que passin coses dolentes a gent bona de debò.
És massa injust.
Espero que la quimio i l'operació, sumades a la seva fortalesa i la seva actitud positiva, ajudin a tancar aquest capítol amb un final feliç. Ho desitjo de debò.
La B havia estat la meva monitora de catequesi quan vaig fer la Comunió. I l'atzar va fer que ens retrobéssim cada tarda a quarts de 6 uns anys després amb motiu dels petitons. És una persona d'una bondat i fortalesa exemplars que no es mereix el què li està passant.
Ànims B!!
Merda de malaltia...
Després d'entrar va sonar el timbre i em vaig girar per obrir la porta jo mateixa.
A l'altre costat hi havia la B, mare de dos nens de 4 i 2 anys. Quan la vaig veure em va caure l'ànima als peus. Duia un barret i vaig tenir la impressió de que sota el barret no hi quedava cap rastre dels seus rínxols rossos.
No volia que es notés la meva inquietud així que vaig mirar d'actuar amb normalitat, entaulant conversa sobre la dificultat que representa l'arribada del segon fill. És una conversa que hem tingut força vegades arran de la seva experiència i que recordo sovint ara que jo també he pujat al carro.. Vaig intentar tornar a mirar si la meva impressió sobre els seus cabells era certa, procurant que no es notés. Desgraciadament sí que ho era.
Ella em va dir un decidit: "Perdona, tu no en sabies res, aquesta setmana m'han fet la segona sessió de quimio".
No m'ho puc treure del cap.
No aconsegueixo digerir la idea de que passin coses dolentes a gent bona de debò.
És massa injust.
Espero que la quimio i l'operació, sumades a la seva fortalesa i la seva actitud positiva, ajudin a tancar aquest capítol amb un final feliç. Ho desitjo de debò.
La B havia estat la meva monitora de catequesi quan vaig fer la Comunió. I l'atzar va fer que ens retrobéssim cada tarda a quarts de 6 uns anys després amb motiu dels petitons. És una persona d'una bondat i fortalesa exemplars que no es mereix el què li està passant.
Ànims B!!
Merda de malaltia...
13 de juny 2007
La família
Que ara ja som 4 no és novetat.
Que la feina s'ha multiplicat com si aquí visqués tot un regiment de 50 reclutes, encara no us ho havia dit.
Però anem sobrevivint.
Treiem forces d'on no n'hi ha i tirem endavant.
Aquesta tarda m'he reservat forces per dedicar-me en exclusivitat al meu fill gran. Pobrissó, això del títol de "gran" és tota una responsabilitat que li ha caigut al damunt que es fa feixuga en certs moments!! El meu fill "gran" només té tres anys. Ell n'està molt orgullós perquè sap que va a la classe dels més grans a l'escola bressol, i perquè després de l'estiu ja anirà a l'escola dels nens grans..!!
Però això d'encaixar l'arribada del germà petit no és fàcil. Crec que ho porta estupendament bé, està fet un campió el meu fill. No en tinc cap queixa, al contrari. Però tot i que la reacció hagi estat positiva, no podem oblidar el fet de que fins fa ben poc gaudia de la seva mare a temps complert i ara l'escenari ha canviat. Hi ha moments que no puc estar per ell perquè no puc partir-me per la meitat, i miro de que aquests moments siguin els mínims o almenys reconduir-los d'alguna manera perquè no senti que no paro atenció al què em diu o al què fa. Però és inevitable no poder estar a l'alçada del què les circumstàncies requereixen. I ell no es mereix això. No es mereix una mare hipotecada que quan la necessita està "col·lapsada" perquè el petit plora, o que no pot anar amb ell al tobogan perquè està donant el pit i ell s'ha de quedar al sorral encara que estigui cansat de galleda, pala i rasclet.
Però desde fa un parell de setmanes el petitó ja s'ha acostumat al biberó així que avui l'he deixat amb l'àvia i he anat a buscar el gran a l'escola. I hem jugat tota la tarda. Estic baldada. O encara diria més: no em queden forces per res. PERÒ HA VALGUT LA PENA. M'ho he passat pipa pujant i baixant del "tobogan gran i cargolat" amb ell, fent "curses" pel carrer,... en definitiva: dedicant-li l'atenció que es mereix.
No puc més i encara no he sopat així que ho deixaré aquí.
Només volia compartir la felicitat d'aquest moment amb vosaltres.
Bona nit!
Que la feina s'ha multiplicat com si aquí visqués tot un regiment de 50 reclutes, encara no us ho havia dit.
Però anem sobrevivint.
Treiem forces d'on no n'hi ha i tirem endavant.
Aquesta tarda m'he reservat forces per dedicar-me en exclusivitat al meu fill gran. Pobrissó, això del títol de "gran" és tota una responsabilitat que li ha caigut al damunt que es fa feixuga en certs moments!! El meu fill "gran" només té tres anys. Ell n'està molt orgullós perquè sap que va a la classe dels més grans a l'escola bressol, i perquè després de l'estiu ja anirà a l'escola dels nens grans..!!
Però això d'encaixar l'arribada del germà petit no és fàcil. Crec que ho porta estupendament bé, està fet un campió el meu fill. No en tinc cap queixa, al contrari. Però tot i que la reacció hagi estat positiva, no podem oblidar el fet de que fins fa ben poc gaudia de la seva mare a temps complert i ara l'escenari ha canviat. Hi ha moments que no puc estar per ell perquè no puc partir-me per la meitat, i miro de que aquests moments siguin els mínims o almenys reconduir-los d'alguna manera perquè no senti que no paro atenció al què em diu o al què fa. Però és inevitable no poder estar a l'alçada del què les circumstàncies requereixen. I ell no es mereix això. No es mereix una mare hipotecada que quan la necessita està "col·lapsada" perquè el petit plora, o que no pot anar amb ell al tobogan perquè està donant el pit i ell s'ha de quedar al sorral encara que estigui cansat de galleda, pala i rasclet.
Però desde fa un parell de setmanes el petitó ja s'ha acostumat al biberó així que avui l'he deixat amb l'àvia i he anat a buscar el gran a l'escola. I hem jugat tota la tarda. Estic baldada. O encara diria més: no em queden forces per res. PERÒ HA VALGUT LA PENA. M'ho he passat pipa pujant i baixant del "tobogan gran i cargolat" amb ell, fent "curses" pel carrer,... en definitiva: dedicant-li l'atenció que es mereix.
No puc més i encara no he sopat així que ho deixaré aquí.
Només volia compartir la felicitat d'aquest moment amb vosaltres.
Bona nit!
12 de juny 2007
La sorpresa
La sorpresa del mes ha vingut en forma de llibre.
Me l'ha regalat una persona amb la qual he parlat per telèfon algunes vegades i he intercanviat alguns mails poques vegades més. És tot un senyor President d'una empresa prou important dins del seu sector, com perquè no es tracti d'un mindundi qualsevol..
Quan em van dir a la feina que havia arribat un sobre per mi de part seva no m'ho podia creure. Vaig dir-li a la companya que es tractava d'un error sense cap mena de dubte, però ella va insistir en que no. Que el Senyor Remitent l'havia trucada expressament comentant-li que li enviava el paquet perquè me'l fes arribar.
Quan vaig tenir el llibre a les mans vaig passar de la sorpresa a l'estupefacció. Es tractava d'un llibre poc corrent, per dir-ho d'alguna manera.. El títol és "PENSAMIENTOS COTIDIANOS" i té tota la pinta de ser un llibre més d'auto-ajuda, o d'aquells que es perden en pàgines i més pàgines de filosofia barata.
Per molts segurament ho és. Però resulta que per aquest Senyor President no. Ell és budista (ho he sabut ara), i fa servir aquest llibre com a eina per ajudar-lo a reflexionar sobre varis temes (també ho he sabut ara). El llibre està estructurat en un petit (o no tant petit) pensament per cada dia de l'any, i beu de les fonts del budisme l'hinduisme i el cristianisme. No llegeixo puntualment cada dia la reflexió que toca. Però de tant en tant si hi penso me'l miro, i a vegades he trobat coses interessants o boniques. D'altres simplement he pensat que no compartia en absolut el què se'm donava..
El més especial de tot és que aquest senyor hagi compartit amb mi part del seu univers privat, i això no ho oblidaré mai.
Fa una estoneta he obert el llibre (feia uns quants dies que el tenia abandonat per casa) i he llegit el pensament d'avui. És força bonic:
12 junio
El amor es el tema predilecto de los poetas, y en las novelas, las obras de teatro, las películas, bajo una forma o bajo otra hay siempre una historia de amor: cómo se han conocido, cómo se han besado, cómo se han separado... Los nombres, las épocas y los lugares cambian, pero siempre es la misma historia de la que nadie se cansa.
Para un Maestro espiritual también el amor es el tema esencial, sólo que con un diferencia en la manera de comprenderlo y vivirlo. Él os dirá "Puesto que sólo buscáis el amor cerca de los hombres y de las mujeres, por esto os decepcionáis tan a menudo. El amor está esparcido por todo el universo, desde las piedras hasta las estrellas, y es ahí donde primero debéis buscarlo, contemplarlo, respirarlo, comerlo. Una vez hayáis hallado este amor que impregna toda la creación y todas las criaturas, podréis decir que habéis encontrado verdaderamente el amor y viviréis en la plenitud del amor".
Nota pels que em coneixeu: no patiu que no em tancaré a cap convent ni m'agafarà ara la fal·lera religiosa. Només penso que algunes de les idees que hi trobo són boniques de recordar. Encara que el llenguatge sigui tan místic...!!!
Me l'ha regalat una persona amb la qual he parlat per telèfon algunes vegades i he intercanviat alguns mails poques vegades més. És tot un senyor President d'una empresa prou important dins del seu sector, com perquè no es tracti d'un mindundi qualsevol..
Quan em van dir a la feina que havia arribat un sobre per mi de part seva no m'ho podia creure. Vaig dir-li a la companya que es tractava d'un error sense cap mena de dubte, però ella va insistir en que no. Que el Senyor Remitent l'havia trucada expressament comentant-li que li enviava el paquet perquè me'l fes arribar.
Quan vaig tenir el llibre a les mans vaig passar de la sorpresa a l'estupefacció. Es tractava d'un llibre poc corrent, per dir-ho d'alguna manera.. El títol és "PENSAMIENTOS COTIDIANOS" i té tota la pinta de ser un llibre més d'auto-ajuda, o d'aquells que es perden en pàgines i més pàgines de filosofia barata.
Per molts segurament ho és. Però resulta que per aquest Senyor President no. Ell és budista (ho he sabut ara), i fa servir aquest llibre com a eina per ajudar-lo a reflexionar sobre varis temes (també ho he sabut ara). El llibre està estructurat en un petit (o no tant petit) pensament per cada dia de l'any, i beu de les fonts del budisme l'hinduisme i el cristianisme. No llegeixo puntualment cada dia la reflexió que toca. Però de tant en tant si hi penso me'l miro, i a vegades he trobat coses interessants o boniques. D'altres simplement he pensat que no compartia en absolut el què se'm donava..
El més especial de tot és que aquest senyor hagi compartit amb mi part del seu univers privat, i això no ho oblidaré mai.
Fa una estoneta he obert el llibre (feia uns quants dies que el tenia abandonat per casa) i he llegit el pensament d'avui. És força bonic:
12 junio
El amor es el tema predilecto de los poetas, y en las novelas, las obras de teatro, las películas, bajo una forma o bajo otra hay siempre una historia de amor: cómo se han conocido, cómo se han besado, cómo se han separado... Los nombres, las épocas y los lugares cambian, pero siempre es la misma historia de la que nadie se cansa.
Para un Maestro espiritual también el amor es el tema esencial, sólo que con un diferencia en la manera de comprenderlo y vivirlo. Él os dirá "Puesto que sólo buscáis el amor cerca de los hombres y de las mujeres, por esto os decepcionáis tan a menudo. El amor está esparcido por todo el universo, desde las piedras hasta las estrellas, y es ahí donde primero debéis buscarlo, contemplarlo, respirarlo, comerlo. Una vez hayáis hallado este amor que impregna toda la creación y todas las criaturas, podréis decir que habéis encontrado verdaderamente el amor y viviréis en la plenitud del amor".
Nota pels que em coneixeu: no patiu que no em tancaré a cap convent ni m'agafarà ara la fal·lera religiosa. Només penso que algunes de les idees que hi trobo són boniques de recordar. Encara que el llenguatge sigui tan místic...!!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)