Déus de l'Olimp

Aquí us penjo un material que m'ha arribat recentment a les mans.. Pel gaudi de les blocaires bàsicament..
Noies, us aviso que si patiu del cor millor us prengueu una pastilleta abans d'iniciar la projecció. Les que no patiu del cor no us caldria pastilla però en canvi sí és recomanable un pitet.

Nois, no us ho prengueu com un atac personal. Això només és un petit acte reivindicatiu dins la meva campanya contra l'allau de ventres-plans. jejejeje..
Que nosaltres també ens hem d'alegrar la vista de tant en tant!! :)

Espero no ferir la sensibilitats ni susceptibilitats de ningú. No és la meva intenció. De veres.

Tothom al seu lloc?
..càmara
... acció!!


Powered by Castpost

Mal... d'alçada?

Aquí gírgola semi-paral·lítica comunicant amb la bloggosfera...
No ha estat gens fàcil, però al final m'he sepillat el Senyor Cilindre de Marboré. Tots els seus 3.335 mts sota els meus peus.
És un cim espectacular. La grandiositat de tot l'entorn et fa esborronar. Et fa sentir petit. Insignificant.
Ganyipant una mica al llac gelat vaig mirar la munió d'excursionistes que pujaven al Mont Perdut. Semblaven formiguetes, un darrere l'altre seguint la traça.
No havia vist mai la senyora "escupidera", tot i que n'havia sentit a parlar perquè sovint llegeixes o sents notícies de que algú hi ha perdut la vida. Realment impressiona. La pendent és molt pronunciada i la seva inclinació cap a un costat fa que si rellisques vagis a parar directe a un precipici d'uns 100 mts. Bé, no sé quina mida deu tenir la paret que queda sota el corraló famós perquè amb la grandiositat d'aquelles muntanyes calcàries fa de mal dir. Però l'alçada és considerable, només de pensar-hi encara se'm posa la pell de gallina.

Per enfilar-nos al Cilindre vem haver de caminar en direcció oposada, cap a l'oest. Després de pujar el collet evident que et situa sota la cresta (amb una pendent que feia esbufegar cada dues passes!), vem treure els arnesos i la corda d'escalada per encarar el primer tram de pujada al llom. En total són uns 25 o 30 mts d'un II grau o II+ (no us hi trenqueu el cap, això és nomenclatura d'escalada. Vol dir que no és molt complicat pujar-hi però el suficient per haver de mirar-s'ho bé i encordar-se. Sobretot per quan has de baixar...). Allà ens vem trobar dos nois de Maspujols (ara no sé si ho escric bé, I'm sorry!), el Jordi i el Pere. I vem fer junts tot el tros fins el cim. De fet, vem aprofitar que ells havien portat una corda més llarga que la nostra, i tots vem fer servir la mateixa. La llàstima va ser que durant tot l'últim tros va aparèixer la boira i en un tres i no res ho va tapar tot. I vull dir TOT. No es veia ni el Perdut, que està allà mateix..

La baixada va ser un infern. Havíem començat a caminar a les 7:00h, i arribavem al refugi a les 14:30h.. allà vem aprofitar per dinar una mica o, més ben dit, acabar-nos tot el menjar que ens quedava (millor portar-lo a la panxa que a la motxilla!), vem recollir la tenda, sacs i estorilla, i vem seguir avall cap al cotxe. Quedaven 3 hores llargues de camí fins el cotxe. Que van ser una tortura.
Jo em vaig quedar una mica enrera perquè les meves passes són més curtes que les dels meus acompanyants, així que, tot i que m'anaven esperant de tant en tant, vaig fer tot el troç pràcticament sola.

Només tenia ganes de plorar.

Perquè amb les botes dures i la calor que feia tenia les plantes dels peus bullint i la tarda abans ja m'havien sortit bullofes. Perquè el camí està cimentat en gran part i amb les botes dures s'hi camina de puta pena. Perquè tenia les cames tan adolorides que cada passa em feia mal. Perquè no tenia al costat el meu marit, que sempre m'ha acompanyat a la muntanya, perquè tot el que he fet de muntanya ho hem fet junts i l'he trobat molt a faltar; sentir la seva veu, agafar la seva mà, deixar-lo que em mimi... I perquè per l'hora que era, sabia que no arribaria a casa a temps per dir-li bona nit al meu fill. Ja no podria estar amb ell fins dilluns a la tarda quan sortís de l'escola.. I no parava de creuar-me parelles amb els seus fills caminant per allà...
I no em podia treure del cap que aquell patiment no tenia cap sentit, i menys si el preu era no estar amb el petitó en tot el cap de setmana...

El puteig encara em dura en certa manera. Començo a relativitzar-ho tot una mica. Però va ser un dia molt llarg (arribava al cotxe a les 18:15h!) i molt dur (3.300 mts de desnivell acumulat només diumenge, entre fer cim i baixar). Vaig arribar a casa a les 23h tocades. Bastant enfonsada.
Sort que m'esperava el meu marit i vaig poder buidar el pap..
Em va preparar el sopar, i m'omplia el got d'aigua perquè begués força,... i jo em vaig deixar mimar una estoneta... no gaire, que era molt tard...

silenci...

després de dos dies de sessió de tutoria intensiva a la meva substituta, avui per fi m'he donat permís per canviar de lloc de treball.
M'he despedit oficialment per escrit de tots els membres de la unitat que deixo i de les companyes que he tingut fins ara (les dues secretàries del sub-director general), i al meu ex-jefe li he anat a donar dos petons de bona gana. per allò de que el roce hace el cariño...
Per fi he sortit de la zona de despatxos.
I he assaborit la pau i tranquil·litat d'esperit.
I sobretot sobretot, he oblidat per complet el so estrident de la maleïda centraleta telefònica. Aquell timbre insuportable que sonava 25.000 vegades per dia.

Santa Substituta: dóna paciència a la nova perquè aguanti força temps i ho assimili tot ben ràpid, perquè jo no en vull tornar a saber res d'aquell racó de món!!!


Per cert, aquest cap de setmana em toca entrenament. Marxem demà al matí i diumenge si tot va bé estaré dalt del Cilindro de Marboré, a Ordesa. 3.335 mts.
Dilluns informo.

gràcies albert..

Us demano a tots i totes mil disculpes, a casa no havia configurat la pàgina del blogger en "español" i la tinc en anglès i devia tocar el què no havia de tocar, sense ni adonar-me del què estava fent...

em teníeu preocupada eh!!! pensava.. caram, aquí tothom s'ha agafat vacances bloggeres!! jejejeje.

albert, gràcies per avisar.

post-protestant... que últimament se'm dona bé..

Que la publicitat està minada de clixés és ben sabut per tothom. Que hi ha anuncis que haurien de pagar el doble o el triple per sortir a la tele de dolents que són, també és sobradament conegut..
Que s'utilitzi la publicitat per bombardejar constantment la moral de la població femenina, és quelcom que darrerament observo amb especial antipatia. Bé, jo diria amb especial ràbia directament.

Estic fins al monyo (per dir-ho finament) de tant ventre-pla ocupant tota la pantalla del televisor. Senyors i senyores, quan jo tenia 15 anys també semblava una post de planxar!! Però quan les imatges s'acompanyen de determinades frases matxacones i eslògans de pa sucat amb oli, ja és per desesperar-se.
Estem presenciant la destrucció del nostre ego, i com a membre del col·lectiu femení he arribat al punt de sentir-me agredida.

I no parlo perquè sí, us donaré exemples:
Començaré pel què més em sulfura darrerament, el d'una marca de pastissets rodonets recoberts de sucre i amb un foradet al mig. Ara diuen que han aconseguit fer-los tant bé que ja en podem menjar... Curiosament el jurat que celebra amb alegria desmesurada la notícia està format per un grup de dones. TOT DONES.
A veure, què carai passa? Que només necessitem menjar light nosaltres?? ai, perdó, que no és light, que té un component que es diu SVELTIA que deu ser alguna cosa que va molt millor perquè si quedes esvelta després de menjar-te'n un ja deu ser de pel·lícula!!!

Seguim: els que són molt graciosos, per dir-ho d'alguna manera, són els d'una coneguda clínica d'estètica... Que treguin una col·lecció de ties amb cossos propis de l'escultura grega és un recurs trist. Que s'atreveixin a dir que tu pots ser així adquireix el grau de VERGONYA. Com poden tenir tanta cara?? O és que tenen una vareta màgica?? Caram, potser tenen al geni de la làmpara i a la fada madrina en nòmina.. mentres no et facin un encanteri d'aquells tipus ventafocs que a les 12h de la nit has de sortir per cames... brrrrrrrr...

No se vayan todavía, aún hay más: N'hi ha un altre que anuncia unes barretes per menjar, per substituir els àpats que a part de treure noies en bolinguis s'atreveixen a dir-te que "t'has de prendre seriosament". Què passa? que si no menjo composts concentrats d'aquests no em prenc seriosament?? Caram, gràcies...

Per morir-se de riure: o posar-se a estirar-se dels cabells directament.. Tornem a les clíniques d'estètica. Ara si no et fas la depilació permanent amb làser no ets ningú. Perquè es clar, imagina't que surts un dia amb bicicleta i el teu company et pregunta si vas depilada.. quin problema!!! És molt millor que quan estigueu cansats de tant pedalar i us ajaieu a l'herba ell pugui acariciar-te les cames i dir-te allò tant romàntic de: "quan et vas depilar per última vegada?" PA TÈ TIC .... A mi un paio em pregunta això i és que com a mínim li trenco la cara!!!

No oblidem: aquells que no tenen a veure amb l'aspecte físic però que ens recorden com podem ser unes bones mestresses de casa... fa poc en vaig veure un d'un producte de neteja que anava tant però que tant bé, que amb un plis tenies la casa tota neta. Anava tant bé que et sobrava temps per fer altres coses.. el mateix anunci ja s'encarregava de proposar-te què podies fer: anar al gimnàs. carambassss, con la iglesia hemos topado!!! Si és que no hi ha joia més gran que tenir la caseta tota apunt i estar estupendes matxacant-nos al gimnàs hores i hores pels nostres maridets!!!


En resum, que n'hi ha per llogar-hi cadires.... i només penso en aquella mítica frase del sr.Fernán Gómez: "a la mierda a la mierda...!"
O NO??

Allò de la feina..

Senyores i Senyors,
Madammes et Monsieurs,
Ladies and Gentlemen,
Damen und Herren....

Rapatapatapa rapatapatapa rapatapatapa rapatapatapa rapatapatapa rapatapatapa rapatapatapatà

(això encara que no ho sembli és un redoble de tambor... ;P)

El dia 7 de juny entra la persona que m’ha de substituir.



Oeeee oe oe oeeeee ooeeeeee ooeeeeee...

Aquests darrers dies m’està costant horrors aguantar aquí dins. Suposo que la mateixa idea de que ja queda poc està fent etern aquest final.. Segur que el fet de portar dos mesos sense poder sortir a córrer i té alguna cosa a veure, perquè estic que mossego.. És com si portés tres setmanes amb el síndrome pre-menstrual. Sí sí, aquell que ens fa estar tan bordes amb tothom qui se’ns planta al davant que qualsevol diria que ja vam néixer així, i que hem sigut així de cabrones tota la vida!!! Jejejejeje...
Gairebé cada nit somnio amb alguna cosa relacionada amb la gent d’aquí, encara que no tingui res a veure amb la feina. A punt de tancar-me al frenopàtic..
Vaja, que si ara em diguessin que la noia aquesta s’ha trencat una cama i no pot entrar fins d’aquí a un mes agafo algú i el mato. Encara no tinc decidit qui, però el trinxo. A veure, no us penseu, que perquè no tingui decidit a qui torturaria fins a la mort no vol dir que no hi hagi candidats al càrrec eh! Jejejeje..

Res, creuarem els dits i posarem una espelmeta a Santa Substituta perquè la protegeixi fins el dia assenyalat i no m’hagi d’embrutar les mans..
Bon dia!

Aquell regal que tenim a mitges

Ja vas poder escoltar la cançó que et vaig regalar?
Mira el què he après a fer ... (gràcies diy!)


Powered by Castpost

latest news

Bona nit a tothom i a totdon..
Ara ja puc escriure des de casa. Dos dels meus 5 homes preferits em van fer un molt bon regal: un PC!!! El que teniem a casa ja era molt vellet (un pentium II 233.. tela marinera!). Així que després d'inflar-li el cap al més gran dels dos homes durant l'any que vaig estar a la uni amb l'excusa dels estudis, i amenaçant-lo amb incursions impulsives continuades aquest darrer any al Gong discos amb l'excusa de que si no em podia descarregar música des de caseta alguna cosa havia de fer..(digueu-me pirata si voleu), han decidit que fer 30 anys era un motiu suficient per fer-me el ditxós regalet.
I aquí em teniu!! Amb 30 tacos, un PC i escrivint quatre ratlles (que tenen pinta de ser-ne 40, ejem!) des de casona, escoltant cançons de la Dido que m'he baixat entre ahir i avui, i amb el petitó dormint a escassos metres d'aquí.. Tot plegat meravellós.. no trobeu?

Avui també tinc moltes ganes d'explicar-vos que aquest cap de setmana he tornat a les meves muntanyes estimades. Dissabte vaig pujar al Carlit, un cim bonic, atractiu i molt agraït. Vaig poder tocar el cel amb la punta dels dits, vibrar amb el silenci de l'entorn, gaudir del tacte del granit, lliscar sobre la neu, no sentir res més que la teva pròpia respiració, que mira d'acompassar-se amb el ritme de la traçada, recuperar el so de la neu quan la trepitjes, el blau del cel, el vol de l'àliga, alçar la vista i veure més muntanyes que retallen l'horitzó, i anar-les redescobrint.. aquí el Cadí, allà el Puigmal, allà la Tossa d'Alp, aquí el llac de Lanós on vem pujar amb el petit l'estiu passat, les abraçades dels companys amb la satisfacció d'haver fet cim, d'haver compartit l'esforç i d'estar radiants de felicitat. Si tot va bé, aviat farem més entrenaments i mirarem de fer el 4.000 a mitjans de juliol.
La setmana passada estava dins un mar de dubtes. Entre l'accident d'en Dalmau i la meva lesió i el sentiment de culpa per "abandonar" el meu fill per anar a fer muntanyes, no tenia gens clar de tenir ganes de fer el 4.000. Després de l'excursió de dissabte si una cosa tinc clara és que encara que sigui arrossegant-me jo pujaré aquella muntanya, sempre i quan les circumstàncies ho permetin (calendari, climatologia, etc..). Jo hi posaré totes les meves forces.

Bona nit..

Crisis política, no de gestión

Us adjunto un article publicat a La Vanguardia.

Sempre he tingut en bona consideració el criteri del Sr.Cardús. En aquest cas torno a coincidir plenament amb la seva opinió.
Moltes vegades no et pares a formular una idea estructurada sobre tot el què t'envolta. I llavors et trobes per casualitat amb un article així i penses: "mira, és justament això el què crec que està passant"..

Crisis política, no de gestión

LO QUE SE ACABA discutiendo ya no son las mejoras que el Estatut podría introducir en la gestión del país, sino las lealtades.

SALVADOR CARDÚS I ROS - 17/05/2006


La situación de larga crisis política que vive Catalunya se ha agravado ante los ciudadanos de una manera muy especial por no tener gran cosa que ver con la gobernación del país. Es decir, se ha tratado de una inestabilidad provocada fundamentalmente por luchas de poder que se dirimían al margen de la Administración gubernamental. Ya quedó claro en el anterior cambio de gobierno, y se ha repetido ahora: no se ha echado a ningún miembro -o a casi ninguno, rectifico- por incompetencia, sino por la necesidad de marcar terreno, es decir, de afirmar la autoridad del presidente o del partido, o por asegurar otros apoyos en menesteres que poco tienen que ver con la gestión diaria de lo público. Y es en esa desconexión radical entre la batalla política y la gestión que el conflicto acaba apareciendo como algo obsceno a los ojos de la gente corriente.

[...]

En Catalunya, la mayor parte de dificultades del Gobierno tripartito ha venido por cuestiones políticas: desde la entrevista de Carod-Rovira con dirigentes de ETA, pasando por la acusación del cobro de comisiones en los gobiernos anteriores y mil otros conflictos, hasta llegar al debate estatutario. Dejando a parte el accidente del túnel del Carmel, donde la responsabilidad real del actual Gobierno era limitada, por no decir confusa, el resto de problemas se ha situado siempre en la confrontación ideológica, en la discusión del modelo constitucional o estatutario y en las luchas internas o entre partidos para ocupar el poder.

Me parece claro que el Estatut ha sido víctima, también, de esta dinámica. Si se hubiese planteado como un camino para la mejora de la gestión de los futuros gobiernos de Catalunya, todo habría transcurrido con una cierta tranquilidad. Pero el nuevo Estatut se puso al servicio del modelo federal y la España plural; de un cambio de modelo de financiación de alto voltaje político; de una afirmación de soberanismo político que debía expresarse en el reconocimiento de la nación catalana y de sus derechos históricos previos a la Constitución; de una declaración de derechos y deberes tan abstractos como sesgados hacia una determinada concepción del mundo...

Y cuando los equilibrios han estallado, lo que se acaba discutiendo ya no son las mejoras que el Estatut podría introducir en la gestión del país, sino las lealtades, los modelos, las ideologías y el derecho a decidir. Lo que me parece abusivo es que ahora se pida al ciudadano que tenga el seny y la prudencia que los principales protagonistas, en su momento, no tuvieron.

Ahora se pide que juzguemos al nuevo Estatut con unos criterios que no son los que los partidos adujeron en sus campañas electorales en el 2003, ni los que han esgrimido durante todo el cruento debate. Probablemente, los catalanes se comportarán con más prudencia de la que se podría esperar. Se votará, sea por el sí, sea por el no, con un sentido de responsabilidad que no se habrá aprendido precisamente de los que nos piden que vayamos a las urnas.

Por otra parte, las campañas por el sí y por el no, lamentablemente, no se van a encontrar, porque no discutirán sobre lo mismo. Inevitablemente, la campaña del si exigirá un ejercicio de olvido -no sólo de las salidas de tono entre los que ahora van a coincidir, sino de lo que se prometió irresponsablemente que podía ser el Estatut-, mientras que la campaña por el no exigirá poner en acento en el recuerdo de las grandes promesas frustradas, aunque algunos de los que lo pidan también estuvieron muy a punto de olvidarlas. Y, dada la lógica mediática de la política actual, ni que decir tiene que van a tener ventaja los que pidan que se olvide y tendrán desventaja los que quieran hacer memoria: la aceleración informativa a la que está sometida la política actúa como una gran goma de borrar que permite -y obliga a- escribir cada día una nueva teoría interpretativa sin necesidad de grandes coherencias y donde la memoria es un lastre abandonado que es imposible arrastrar.

Insisto en que la crisis del tripartito no ha sido principalmente de gestión, aunque haya tenido algunas áreas francamente deficientes, como también las tenían los gobiernos anteriores. Lo que se ha producido es una crisis de poder causada por la incapacidad de medir exactamente las propias fuerzas y liderarlas y, cosa mucho peor, por consumir las que se tenían para ajustar cuentas internas. Ésa es la gran obscenidad que los resultados del próximo referéndum, sean los que sean, no van a resolver y que la clase política no parece dispuesta a remediar.

salvador.cardus@uab

ara em desfogo..

no tinc massa temps per escriure així que aniré al gra:

en JM és un dels meus dos jefes. És un xulo, prepotent i a més MERENGUE. Està obsessionat amb trucar per telèfon, i és un pesat de collons. Cada 10 minuts estem repassant la llista de trucades pendents. A LA MERDAAAA NO SÓC UN LLOROOOOO!!!!
Avui t'hi estàs lluïnt xaval.

en ER no és el meu jefe però fa com si ho fos. És tan capullo que no és capaç ni d'aprendre's el meu número de telèfon. Ep, vull dir la meva extensió telefònica, en total 4 números!! Enlloc de trucar-me a mi es truca a ell mateix així rebota automàticament la trucada al meu aparell... n'hi ha per llogar-hi cadires!!! i aquest figura està cobrant una pasta immensa. És un gilipolles que em va de simpàtic i és un perfecte imbècil.


buffff...
encara hi ha molt més a dir però no tinc temps..
em sembla que amb això ja us en podeu anar fent una idea...
ariós!

dicteé

El primer que hem fet avui a classe és un dicteé. Sempre els trobo difícils. Costa distingir la tercera persona singular de la tercera del plural, t'has de guiar pel context i no sempre és fàcil.. a part de les paraules que no coneixes. La fonètica del francès és complicada.
Una companya ha arribat tard i ara està a la pissarra fent el dictat mentre la resta de la classe la contemplem. Jo miro un tros de cel que ara ja és blau a través dels vidres de la porta del balcó. Els dos finestrons superiors enquadren a banda i banda dos coloms. El de la dreta està ajagut a la cornisa de l'edifici de davant, està mig adormit, tot cofat. El de l'esquerra està dret a l'extrem de la cornissa, arreglant-se les plomes, desafiant la llei de la gravetat amb complicats exercicis d'equilibrista. Els dos escalfen els seus cossos amb els primers raigs de sol ara que els núvols li han deixat pas definitivament...
Baixo la vista i veig una companya que està especialment concentrada en el paper que té al davant del nas. Quan m'hi fixo bé descobreixo que s'està adormint!
Falta mitja hora per poder baixar a esmorzar. Avui no he tingut temps de menjar res a casa. TINC GANA. I em ve molt de gust baixar a la cafeteria. Tinc ganes de veure el somriure del cambrer. De redescobrir els seus ulls vius i negres que fa una setmana que no veig. M'agrada molt aquest noiet. Se'l veu espavilat, rialler i simpàtic.. I té aquell aire de bitxo entremaliat que m'encanta..

Un racó especial, un record dolorós

Aquests dies m’està costant molt pensar en les meves estimades muntanyes.
Potser alguns de vosaltres haureu sentit la notícia la setmana passada d’un jove mort en un accident de muntanya diumenge 30.
El coneixia bé. Som íntims amics amb un dels seus germans (des de fa 20 anys) i, com podreu imaginar-vos, he estat a casa seva força vegades i conec prou tota la família.
És un cop molt dur. Massa dur.
Estan desfets.
I la resta no sabem què fer per ajudar-los. Perquè no hi ha res a fer. Una roca se’l va emportar barranc avall i punt. Va tenir mala sort. No estava fent res que impliqués un risc gaire gran. La puta pedra va caure del cel i ningú la va sentir ni veure fins que ja era massa tard. Li podia haver passat anant pel carrer. La muntanya no hi tenia res a veure.
No és just.

Em costa molt parlar d’aquest tema així que no seguiré. Només aprofitaré el post per donar-vos les coordenades d’un racó preciós de la Cerdanya, tal com vaig prometre a l’albert: Prat de Cadí.

A Martinet s’agafa una carretera petita que puja a Estana. La carretera s’acaba poc després de passar per aquest poble petitó. Quan s’acaba deixeu el cotxe i seguiu pel camí. No té pèrdua. No recordo que estigui especialment assenyalat però el camí és prou ample i evident. És molt probable que hi trobeu escaladors fent la ruta així que si en veieu alguns seguiu-los que us duran a lloc, segur.
L’excursió dura aproximadament uns 45 minuts. Jo diria que màxim 1 hora si aneu xino-xano. Arribareu a un prat immens (molt molt molt immens), envoltat d’arbres i amb la impressionant cara nord del Cadí davant vostre, que s’aixeca davant dels vostres ulls amb les seves parets verticals.

El paisatge és sorprenent. Val la pena.
En teoria a una de les vores del prat hi ha una font. Jo no hi vaig anar, però em consta que hi és i els mapes l’assenyalen. Així que també podreu proveir-vos d’aigua..

A Estana hi ha una Fonda (una de les 4 cases és un restaurant) on podreu degustar un bon plat de civet de senglar. Bé, jo no en vaig menjar però es veu que és l’especialitat de la casa.. un lloc d’aquells on menjar força i com a casa et surt bé de preu.
En resum: un dia rodó!

Fins aviat.

"La alegría es un desafío"

ÁNGEL GABILONDO, CATEDRÁTICO DE METAFÍSICA
"La alegría es un desafío"

Tengo 57 años. Nací en San Sebastián y vivo en Madrid. Soy rector de la Universidad Autónoma de Madrid. Estoy casado y tengo dos hijos. En política me interesa la innovación, lo atrevido y lo discutible. Creo que no se agota todo lo que hay en lo visible. He dado una conferencia, Artesanos de la belleza de la propia vida, en el CCCB

IMA SANCHÍS - 00:00 horas - 03/05/2006
- ¿Cómo es una vida bella?
- Desde luego, no es un artefacto, algo acabado y perfecto. Yo creo que somos artífices de nuestra vida, nos vamos haciendo.

- Elija un camino.
- La sencillez. Hay que saber mucho para ser sencillo. La sencillez es un resultado; la simpleza, un estado primario. Me gustaría llegar un día a ser sencillo.

- Ya, pero cómo se llega...
- Desde luego, no solo. Uno solo se ensimisma, se enquista, se vuelve autosuficiente. Creo que necesitamos el desafío permanente de los otros, esa irrupción que nos trastorna y nos altera pero que nos hace vivir.

- ¿Y por qué el otro nos trastorna tanto?
- Porque no es otro como yo. En general, no buscamos al otro, buscamos a alguien como nosotros para no vernos muy desafiados. Pero es una suerte encontrarse en la vida con alguien otro de verdad.

- La alegría no ha de reducirse a la llamada felicidad, dice usted.
- Hay éticas de la felicidad e incluso anuncios televisivos en los que se dice: "Sopas hechas con felicidad"; parece que es un ingrediente, un aditamento. Yo más bien apostaría por la alegría, por el gozo de vivir.

- La alegría se cultiva.
- La alegría es un desafío, algo por lo que hay que luchar. No comparto los discursos quejosos de esa gente que está siempre gimiendo y lamentándose. En una sociedad blanda, acomodada y tibia, la queja se ha convertido en un instrumento que se utiliza con demasiada facilidad.

- La alegría da trabajo.
- Hay que emprender cosas, sí. En general, estamos muy aburridos y eso nos produce una vida gris más o menos adornada. La alegría nace del desafío, de correr el peligro de vivir, de hacer de la vida una experiencia.

- Pensar diferente, ¿cómo hacerlo?
- Hay que vincular el pensar al vivir y a nuestras palabras. De manera que digamos lo que pensamos, y pensemos y hagamos lo que decimos. Un pensamiento implicado en la transformación de uno mismo es muy innovador, porque el pensamiento empieza por transformarse a sí mismo.

- La curiosidad mueve al pensamiento.
- Sí, la curiosidad de ver si podemos ser otros que los que somos. Pero nuestro pensamiento es poco curioso, tiende a confirmar lo que ya existe en vez de crear algo distinto.

- ¿Y cómo sacudirse las telarañas?
- En general, somos seres aislados y tenemos una idea de las relaciones personales como si fueran un movimiento que lleva del uno al otro, una especie de yo yo y tú tú. Si uno piensa en Platón, entenderá que el eros,el amor, es el movimiento que pone a los dos en la dirección de algo.

- Hasta que empiezan las diferencias.
- Encontrarse a alguien con quien iniciar un itinerario hacia alguna cosa distinta es un regalo fantástico, pero hay que valorarlo. Deberíamos ser como los archipiélagos, conjunto de islas unidas por lo que las separa.

- Después de tantos filósofos, ¿cuáles son las conclusiones que le han servido para vivir?
- La intensidad es un factor determinante para la dicha. No se trata, creo, de hacer grandes cosas extravagantes, sino de cuidar los detalles de la vida, darle mucha intensidad a cada instante. Piense en esos animales que viven cuarenta horas...

- ¿Dar belleza a nuestra forma de vivir?
- Sí, pero en el sentido griego, en el que la bondad, la belleza y el bien están unidos. Nosotros hemos hecho de la belleza algo esteticista que se logra a través de una especie de ataques de atletismo, pero hemos olvidado cultivar nuestro modo de ser.

- Me sabe mal hablar en este contexto de la muerte.
- Entonces, mejor hablar como mortales, entendiendo que cada instante no volverá. A mí, ser mortal me ayuda a vivir gozosamente y a darle a cada instante mucha fuerza.

- Es curioso que nos empeñemos en vivir como si no fuéramos mortales.
- Porque vivir como un mortal es exigente. A mí, lo que me asusta es echar a perder la vida. En realidad, nos pasamos la vida ocultando que somos efímeros (en griego: seres de un día). Somos cotidianos, como el pan, como el periódico; somos de a diario, y esto no es un obstáculo para la alegría.

- Pero nos llenamos la vida de obstáculos.
- Toda una gran operación para olvidar. Desde luego, esa obsesión por el trabajo sólo puede deberse a algún tipo de olvido. Si tuviéramos esa conciencia de finitud, probablemente seríamos menos productivos.

- ¿Qué idea le sacude a usted más?
- Lo que más me ha costado es aceptar la soledad y el fastidio constitutivo, aprender a vivir con esa incomodidad que llevamos dentro y que casi siempre le achacamos a otro.

- Sé a qué incomodidad se refiere, ¿pero de qué se trata?
- Somos personas quebradas, no somos seres acabados ni plenos. Hay que entender que no es que tengas una herida, sino que eres una herida. La gente que no asume eso suele ser muy quejumbrosa y culpa a los demás de esa incomodidad que nos constituye.

- ¿Qué hacer cuando sufres?
- Luchar: yo no creo que el sufrimiento redima. El sufrimiento destruye y deteriora, no construye. A mí, la gente sin placer me parece peligrosa y resentida, me asusta.

- ¿Con qué idea se quedaría?
- El lenguaje es un principio extraordinario de realidad; el pensamiento es acción. El problema es que hay mucha actividad y poca acción, porque una acción produce una verdadera transformación de sí y de lo que hay; las actividades no transforman nada.

still alive!

Com haureu pogut apreciar, porto uns dies desconnectada de la blogosfera. Us puc assegurar que no és un acte voluntari.
Segueixo al lloc on estava. Exercint de secretària sense dret a respecte. Però el volum de feina de la funció de destí (suport de l’apoderat) està creixent de manera incontrolada. La setmana passada fins i tot vaig emportar-me feina a casa. Direu: “aquesta tia és gilipolles!” I probablement teniu tota la raó del món, però va anar així. I tenia dues opcions: quedar-me un parell d’horetes més i plegar a les 19h enlloc de les 17h, o bé plegar a les 17h i fer-ho a casa després de posar a dormir al petitó. I vaig optar per la segona. Perquè si alguna cosa m’interessa en aquesta vida és poder estar a la porta de l’escola a les 17:30h per abraçar el meu fill.
Així que em vaig apanyar un programa de conciliació laboral per un dia que al final no va resultar tant malament com això..

No tinc massa coses interessants per explicar. El més apassionant que he fet aquests dies de setmana santa (i que segueixo fent) és llegir llegir llegir i llegir. Vaig acabar “La insuportable lleugeresa del ser” (Anna hem de quedar i te’l torno!), i acte seguit vaig anar a l’Abacus a cremar targeta de crèdit. Els winners són:
-Nada de Carmen Laforet. (l’Ego n’havia parlat i vaig topar-hi a la llibreria...)
-Amor, Prozac, Curiosidad y Dudas de Lucía Etxebarría. (Aquest el tenia falti!)
-La ciudad de los prodigios de Eduardo Mendoza. (El proposen al Club de Lectura aquest de l’albert...)
-Les partícules elementals de Houellebecq (especial recomanació de la llibretera)
-Els amors ridículs de Milan Kundera (especial recomanació del Jesús)
-L’ecriture ou la vie de Jorge Semprun (a l’escola de francès també van posar una paradeta per Sant Jordi!!)

I el balanç fins ara és un Nada ventilat en 5-6 dies, i unes 20 pàgines de La Ciudad de los Prodigios. I aquí ho deixaré fins la setmana que ve que aquest dissabte tinc exàmens de francès i si no estudio una mica ho tinc cru!!

Miraré d’explicar-vos cosetes dels llibres en un altre moment. De fet, no sé si cal que ho faci perquè em consta que no puc descobrir-vos-en massa coses, que per aquí hi ha molt crack suelto!! Jejejeje

Em sap greu però és hora de plegar així que penjo el post i surto corrents per la porta, abans que el cotxe se’m transformi en carbassa i no pugui arribar a l’escola del meu nen...

patunitus

a pocs metres del cim

Tots sabeu que he estat uns dies tristoia.. potser més que tristor el sentiment seria frustració. Impotència i ràbia per no poder o no saber canviar les coses que em passen i no m'agraden.

La setmana passada un bon amic em va dir que no em deixava estar trista, que no tinc res de què queixar-me, que ho tinc tot.. i en part té molta raó. Res del què em passa és greu de veritat! Així que he decidit deixar de veure el got mig buit i començar a fixar-me en que està mig ple. I començar fent una llista de les coses que em fan verdaderament feliç..

Escoltar música al cotxe amb el volum ben alt i cantar
Que el petitó rigui, m'abraci i em faci petons
Fer petons a la gent que estimo
Fer riure al meu marit i abraçar-lo ben fort
Que ell em faci riure i m'abraci ben fort
Els massatges a l'esquena del meu fisio
Tastar un bon formatge acompanyat d'una copeta de vi negre
Cantar i ballar amb el meu fill
Sentir la veu de la meva germana i veure-la tant feliç
Sentir com diu "amó" i com el meu fill la imita
Tenir els meus pares a prop quasi cada vespre perquè m'ajudin amb el bany i el sopar del petit
Veure com ell se'ls llença als braços i juga amb els seus avis amb tanta complicitat
Entrar en una llibreria i comprar llibres compulsivament
Tenir la meva germana i el meu cunyat a casa
Gaudir de la complicitat dels amics
Una cerveseta fresqueta
Una tassa de tè amb llet de bon matí
Que el Joan em digui luqui, o peque, i poder-lo ajudar en el què necessiti
Escriure-li tot el què penso d'ell i que m'ho agraeixi emocionat
Que em truqui de tant en tant, quan menys m'ho espero i veure'l tant feliç
Deixar que el meu fill em sorprengui cada dia amb tot el què aprèn
Fer-li magdalenes i veure'l disfrutar menjant-se-les
La satisfacció de l'esforç físic, sigui corrent o pujant muntanyes
Tancar els ulls i recordar paisatges colors i olors d'anteriors viatges o excursions
Les expressions sempre ocurrents i divertides del Jesús, i riure amb ell de les nostres misèries
Emocionar-me amb les paraules d'un llibre
Atiborrar-me de pasta fresca del Da Mario
Les pizzes de l'Antica Napoli
Revisionar Amélie de tant en tant
Entrar a estonetes a la bloggosfera
Els dinars esplèndids amb la família del meu marit per Santa Pilar
Sentir el ronroneig del meu gat
Veure els meus sogres feliços
Contemplar com el meu fill dorm plàcidament
I recordar-lo exultant d'alegria el dia que vem anar al zoo
Un got de mig litre d'orxata fresqueta a l'estiu
Sentir el click dels mosquetons i veure metres i metres de buit sota els meus peus
Recordar el vol en parapent de fa un any
Estimar-vos.. i recordar que vosaltres també m'estimeu.

my tendinitis

Ahir vaig tenir sessió de tortura al fisioterapeuta (la segona aquesta setmana), i em va dir que el tinc molt millor. Que em deixa córrer.. amb la condició de que faci uns exercicis abans de començar i de que pari a la més mínima molèstia.
Des d'aquí et demano disculpes Vicenç, perquè et faré cas en la primera part de la condició però el meu deure és no fer-te cas en la segona..

Perquè parlo de "el meu deure"? M'explico: (i sóc conscient que ara potser quedaré malament!)
Fa uns tres anys vam organitzar una pseudo-expedició amb una grup d'amics a l'Aneto. Entre el Coll de Corones i l'avant-cim hi ha una pujadeta forta d'aquelles que no és molt llarga però arribes a dalt ofegadet.. Jo vaig iniciar el tram de pujada just darrere d'un noi, i ell anava pujant fent paradetes cada x metres.. a mi això em mata. Prefereixo agafar un ritme més lent però constant que engegar i parar tantes vegades. Així que li vaig demanar permís per adelantar-lo amb un cortès: "Em deixes passar si-us-plau? És que així em trenques el ritme i encara em costa més..". Em va deixar avançar-lo i quan érem a dalt em va confessar que li havia fet molta ràbia que l'avancés i el deixés enrera d'aquella manera. Ho va dir amb un somriure, però sé que porta l'espina clavada perquè m'ho ha comentat alguna altra vegada..
Senyors i senyores, aquest individu està apuntat a la cursa dels bombers.. Comenceu a veure per on van els trets??
Diumenge passat quan ell va saber que coincidiríem a l'esdeveniment, em va demanar immediatament la meva marca, en les seves paraules "es va picar"..
I jo, que quan em poso xula no m'hi poso per poc, no puc ser menys. Ho enteneu? No em puc permetre el luxe de perdonar.. Des d'aquí t'aviso: "Em sap greu Xesco, però el dia 9 no et podràs treure l'espineta, diumenge 9 tornaré a ferir el teu orgull de mascle!"

Mireu, no sé si ho aconseguiré o no. Però el meu tendó d'aquil·les sap que ho intentaré...

Ara és quan apareix una franja de color negre davant dels meus ulls i se'm distorsiona la veu i jo dic:

" Hola, em dic Grigri i sóc una picada"..

ER CAP DA SAMANA..

Bona tarda bloggers,
Potser no he tingut un cap de setmana tant intens com el de l'albert, però déu n'hi doret.
Heus ací la crònica d'esdeveniments:

Divendres al matí ens truquen de la warde per dir-nos que els dos granets sospitosos que li havien sortit al petit el dimecres anterior, s'han reproduït de manera espectacular i que tot apunta a un cas de varicel·la. De fet, mitja classe està de baixa per aquest motiu així que no era d'extranyar que tard o d'hora el nostre fill s'apuntés a la moda.. un altre fashion victim!
L'avi, que estava de vacances i en aquells moments passant la ITV del cotxe, va haver de modificar els seus plans per poder anar a recollir el nét que ja havia adquirit la categoria de perill públic, portar-lo a casa donar-li un dinar improvisat i posar-lo a dormir fins que el seu progenitor-pare acabés de treballar i pogués rellevar-lo en les funcions de vigilant. Resumint, tota una cursa per poder arribar a les 16h al metge per tal que ens confirmés el què era evident, que el nen té varicel·la.

Dissabte al matí vaig anar a classe de francès després de dues setmanes de campana per les meves consecutives traves de salut. Van recordar-me que dissabte vinent em toca fer la exposició oral.. caca-culo-pedo-pis, perquè encara no m'he preparat res. I només em queden 3 vespres… brrrr…

Diumenge teníem la cursa de 10 kms de la marató. Vem deixar a dormir el nen a casa els meus pares i així vem poder llevar-nos d'hora (començava a les 9:00h de l'hora nova!) sense molestar a ningú. La cursa va ser tot un èxit. M'ho vaig passar molt bé. Hi havia tantíssima gent!! De tot el món.. Holandesos, Anglesos, Marroquins, Sud-africans, Americans, Francesos, Irlandesos,.. vaja, que allò era la barcelona benetton marathon… molt xulo.
Aquesta cursa també va ser especial perquè ha estat la primera vegada que córro amb la meva parella. La nostra faceta de pares ens obliga a entrenar per separat i en horaris ben diferents. I poder córrer junts va ser molt wapo.. El problema és que fa molt més temps que córre que jo i està molt més fort, i entre ell i un altre amic que es va apuntar que està més fort que un roure, em van portar ofegada. Temps real de la cursa: 56 min 28". He baixat 2 minuts respecte la Sant Silvestre!! Tota una proesa si comptem que en les darreres dues setmanes no havia pogut sortir a córrer (només una vegada 4 dies abans de la cursa).

Inconvenients? Només un: m'he lesionat. Una tendinitis al tendó d'aquil·les.. El fisio m'ha prohibit córrer en dues setmanes però ja li he dit que no podrà ser… diumenge 9 d'abril és la cursa dels bombers i ja he pagat la inscripció. Així que se siente però he d'anar-hi. Era la darrera cursa que m'havia marcat com a objectiu del 2006, així que la tendinitis s'haurà d'esperar a fer repòs a partir del dia 9 a les 11h… Aquesta setmana estic de repòs provisional, la setmana que ve faré una sortideta i el diumenge, a córrer!!! En tinc moltes ganes.. encara que l'acabi arrossegant-me..

mentrestant..

Mentres trobo un moment per escriure-us alguna cosa sobre els esdeveniments de la darrera setmana, aprofito per penjar-vos aquí un escrit que, m'han dit, ha redactat Lucía Etxebarría. Me l'ha enviat una bona amiga que sap que m'agrada aquesta escriptora i, com que el contingut crec que és interessant, us el reprodueixo aquí. Potser alguns ja l'haureu llegit..
Fins ara!

ARTICULO DE LUCIA ETXEBARRIA SOBRE GARCÍA MARQUEZ

Argumento de una novela: Un periodista ochentón verifica, entristecido, que su potencia sexual ya no es la que era. Cosas de la edad. Llama entonces a su proxeneta de confianza, aquel que le proporciona - a él y a media ciudad - los mejores Chaperos, y le pide que le busque un jovencito al que nadie haya tocado. El proxeneta le llama unos días después: ha localizado a un magrebí de barriada obrera, de catorce años, virgen con garantía, cuya familia está de acuerdo en vender los favores del chaval porque el padre está en paro desde tiempo inmemorial. La noche acordada, el proxeneta le proporciona una droga al chico para tranquilizarlo y favorecer los avances del anciano pero con tan mala fortuna que el chico, agotado tras una jornada particularmente dura - pues a pesar de su corta edad ya trabaja ilegalmente en una fábrica - se queda tan profundamente dormido como para hacer imposible su desfloración.

El viejo permanece toda la noche contemplándolo, extasiado con su belleza y cuando vuelve a casa el ochentón lleva tal calentón encima que, ante la visión de la dérriere de su secretario, que está agachado recogiendo unos papeles, no puede contenerse y le viola. Luego, le arroja unos billetes a modo de compensación.

Si este libro se publicara en España, el escándalo sería mayúsculo, del tipo del que le cayó encima a Arthur C Clarke en 1998, cuando The Mirror le acusó de ser un pedófilo. O sin ir más lejos, mi amiga Lola Beccaria tuvo que oír de todo a propósito de la publicación de su novela " Una mujer desnuda", en la que se narran las relaciones de una prepúber con un amigo de su padre.

Pero resulta que cuando sale al mercado un libro con el mismo argumento, el mismo, pero con la sutil diferencia de que el putero es un señor heterosexual y la niña vendida y la criada violada (análmente, por cierto) dos mujeres, nos encontramos entonces con "una admirable historia de amor... una estupenda metáfora de la sociedad donde todos caben con suficiencias o exageraciones, una novelita-joya que contiene sabias frases de prosa brillante, desbordante, donde la pasión tardía se enseñorea en el corazón del viejo", en palabras de la crítica. Toma ya. Botón de muestra que describe al aluvión de reseñas favorables que se ha desbordado por los suplementos culturales españoles, unánimes en su admiración. Sí, me estoy refiriendo a la última novela de García Márquez, al que, como Premio Nóbel, se supone que debemos respeto. Premio Nóbel de la Paz fue también Henry Kissinger, responsable directo del golpe de Estado Militar contra Allende y de toda las dictaduras (incluidas las que falsamente se disfrazan de democracias) que campean hoy en América Latina.

¿Les he convencido con este ejemplo del androcentrismo imperante en la critica literaria? Pues daré otro: En cada entrevista, cada una, que he hecho de entre las más o menos veinticinco a propósito de la edición francesa de mi libro "Una historia de amor como otra cualquiera" me han hecho la misma pregunta: ¿Por qué sus protagonistas son mujeres? Estoy por ver que alguien le pregunte a Houllebeq o a Beigbeder la cuestión inversa. Y no se lo preguntan porque, pese a que las mujeres seamos mayoría en el mundo ( 53% de la población), a día de hoy lo masculino es la norma y lo femenino es la desviación, y por eso resulta tan extraño que se escriba sobre mujeres.

Podría escribir sobre muchísimas escritoras injustamente olvidadas o no reconocidas en su valía: Ángela Figueras Aymerich, María Teresa León, Rosa Chacel... Podría hablar de una conversación con la hija de Carmen Laforet en la que ella me confirmó lo que yo ya sospechaba: que su madre había dejado de escribir incapaz de soportar la presión y las críticas (algo parecido me pasó a mí, que me planteé muy en serio abandonar el oficio después de la reacción que suscitó mi segunda novela, Beatriz y los cuerpos celestes).

Podría escribir de Ana María Matute, que sufrió los embates de una censura feroz que le impidió ejercer su escritura en libertad. Podría hablar de cómo El País, el supuesto diario "progresista español", publicó, para cerrar el último número del siglo veinte de su suplemento cultural, un artículo titulado " Los mejores escritores españoles del siglo" en el que no se incluía a una sola mujer...

Y entre tanto mientras todo el mundo se rasga las vestiduras al hablar de páginas de pedofilia en Internet, el Nóbel, sus editores y su agente se llenan los bolsillos de plata, y en este país se oculta el triste hecho de que el 75% de los hombres que pegan a sus mujeres abusan también de sus hijas, y la sociedad bienpensante cierra los ojos al pasar por la calle de la Cruz, por la Montera, o por la casa de Campo, donde muchas menores de edad se ven obligadas a vender su cuerpo para lucrar a las mafias que las explotan, porque vivimos en un mundo plagado de millones de putas tristes que no lo son porque les da la gana, sino, precisamente, porque una cultura machista, perpetuada por la literatura, por los textos escolares, por el cine, por la publicidad, por la tradición, ha enseñado y sigue enseñando a los varones que la explotación y el maltrato a la mujer no solo es un hecho permisible, sino romántico. Como también enseña que la mujer deseable es aquella mujer bella que no habla, que solo nos escucha, y jamás nos contradice y, por lo tanto, si se pasa la vida dormida, tanto mejor, porque ya se sabe que, desde siempre, a los hombres nos gusta cuando callamos, porque estamos como ausentes y porque calladitas estamos más monas, y que el amor, según mucha literatura, no es un intercambio adulto y consensuado en el que cada cual da y recibe, sino una relación de dominación en la que una parte de la pareja se somete totalmente a la otra.

¡Lucía, por favor, es solo ficción!, dirán algunos. Pero cito a Florence Thomas cuando escribe: "El lenguaje es el fundamento de la reproducción del sexismo; es un aparato de construcción y de representación de la realidad y por consiguiente de la acción sobre ella por medio de elaboraciones simbólicas. A través de él internalizamos ideas, imágenes, modelos sociales y concepciones de lo femenino y de lo masculino, entre otras.." En cristiano: que de lo que se lee, se aprende, y que la única forma de cambiar la sociedad pasa por intentar transformar los modelos de representación que reproducen las estructuras dominantes.

En un país como Colombia, en el que casi 40.000 menores de edad practican (y no libremente) la prostitución, según estimaciones más que fiables de la DAS y la Interpol, y en el que todas las fuentes coinciden en afirmar que el ingreso de niños y niñas a la prostitución es cada día mayor y las edades de vinculación cada vez más tempranas, ¿no podría haber aprovechado el Premio Nóbel la plataforma que le ofrecen su fama y su prestigio para ayudar a luchar contra semejante lacra en lugar de idealizarla y glorificarla? Y cuando media España protesta unánimemente contra los casos de prostitución infantil de Barcelona ¿no es hipocresía que nadie, en ninguno de los medios mal llamados suplementos culturales de este país se haya atrevido a alzar el gallo para decir que García Márquez puede escribir mejor o peor, pero que lo que ha escrito se llama apología de la explotación infantil y de la violación, y que como tal debe leerse, y nunca como historia de amor?

Me gustaría que este artículo se fuera pasando en red a todos los colectivos feministas, o a las listas de correos. En el hecho de que todos los suplementos "culturales" españoles han puesto la novela por las nubes. Si admitimos en hipótesis que sí, que cada cual puede escribir lo que le dé la gana dado que todo se puede hacer desde la ficción -o eso dice la crítica- y que lo importa es la belleza de la obra, y que por eso García Márquez tiene derecho a escribir sobre lo que a él le guste, al menos tengamos en cuenta que lo que no se puede hacer, desde la crítica, es llamar "historia de amor" a una relación de abuso, porque eso SI que es hacer apología, o no advertir que el protagonista de este libro en ningún momento se cuestiona la legitimidad de comprar los favores sexuales de una menor y de drogarla para que los realice, ni de violar análmente a una criada que depende del violador para su sustento. Combatamos al machismo institucional desde la red, que es lo único que nos queda.


Lucía Etxebarría

Self-confidence… Mande? Por self-confidence no me viene nada..

Quasi em fa vergonya escriure això. No sé com he pogut passar de la positivitat flower-power de principis d'any a la tonteria que porto a sobre.. Bé, sí que ho sé. Els motius són diversos. I ja se sap que quan diversos motius conflueixen en un mateix punt en el temps, costa més mantenir l'enteresa, i la positivitat i tot aquell bon rotllo de la llibreteta de les bones intencions i els petits plaers.

Per un cantó tenim el tema feina. Encara estic en situació de "transferència" però sense acabar de transferir-me. Segueixo aquí podrint-me per dins, mossegant-me la llengua cada vegada que algú em tracta com "aquella nena", trepitjant el meu orgull cada vegada que he de portar cafès a una sala de reunions, intentant abstreure'm de la pura realitat: una secretària no és res. És l'apèndix d'algú, el seu temps no val res, ha d'acceptar amb un somriure a la boca les feines més pesades, les que no vol fer ningú. Tothom et fa el pilota pel lloc on estàs però en realitat ningú veu la persona que hi ha més enllà de la línia telefònica. Ets un mer intermediari, prescindible. Sense parlar dels prejudicis que porta assignats de sèrie una feina com aquesta. Una secretària ha de ser forçosament mig tonteta, no té mai feina així que sempre pots donar-li merdes perquè les faci per tu. En resum, i per no estendre'm més: una secretària no té dignitat.

I n'estic fins els winflins!!!
Quan fa dos mesos i mig em van dir que em concedien el canvi vaig alegrar-me'n i vaig decidir que em prendria amb molta calma els dies que em quedaven aquí. Però el mesos passen, i cada vegada em costa més aguantar-ho amb aquella alegria..

Per un altre cantó tinc el petit. Ja ho he comentat en altres posts així que no m'estendré. La seva pre-adolescència m'està costant una bona ratxa d'enrabiades que he de contenir. I això són nervis i més nervis acumulats.

Suposo que, per la suma de tota la tensió acumulada, m'està costant molt dormir a les nits… Jo, la Reina de la Son! Tota una paranoia…

En total, que durant l'últim mes m'he anat ensopint. Estic amb el to vital ben baix. Sobretot si el comparem amb el de fa uns posts!

Però no us preocupeu, començo a aixecar el cap.. ahir vaig poder sortir a córrer després de 14 dies de repòs obligat per motius de salut. Diumenge tinc la cursa de 10kms de la Marató de Barcelona!
A més, la sortida va ser profitosa perquè va ser en molt bona companyia.
Amic: segur que no llegiràs aquest post perquè no saps ni que existeix el blog, però ahir em va agradar molt poder parlar amb tu. Ho he fet personalment però ara també públicament:

MOLTES GRÀCIES

Per allargar-me la mà com ho vas fer ahir, per la confiança, per les converses i els bons moments que segur que vindran. No imagines l'efecte del teu gest, m'has tornat a posar en el camí de la self-confidence.. directe cap al cim!

Us avisaré quan hi arribi.

Pagar la novatada

Avui hem fet el primu de la millor manera.
Hem començat el procés per treure el bolquer al petit i a l'escola ens van donar per escrit les instruccions. La idea és que durant una setmana asseurem el nen a la gibrella unes 4-5 vegades al dia. Es deixa el nen entre 5 i 10 minuts assegut perquè pugui fer les seves necessitats i després se l'aplaudeix molt si ho aconsegueix i no es dóna més importància al tema si no fa res.

Això la primera setmana.

La segona setmana es mira d'ajustar les "assegudes a la gibrella" als horaris del nen, arran del què s'ha observat durant els primers dies.

Enlloc especificava (ni a favor ni en contra), si durant aquestes dues setmanes el nen ha de portar el bolquer posat o no.. Què vem entendre els pares? Que no. Diguem que tenim una vena guipuchi que ha decidit que si es tracta de treure els bolquers al nen, doncs es treuen i punto, con dos cojones!

Pobre criatura… quins pares li han tocat!!

L'aventura ha començat aquest matí seient a la gibrella abans de vestir-lo, sense cap resultat, i ha continuat amb una pixada general mentre esmorzava… Primera novatada!!
Quan hem arribat a l'escola i li hem explicat a la mestra no ha pogut contenir-se i ha començat a petar-se de riure… Sort que ens ho van donar per escrit, ho hem fet tot al revés!!!! En fi, cada vegada tinc més assumit el meu complexe de Misae… Ja només falta que el meu fill em digui "la meva mare és un desastre"…