12 de juny 2006

Mal... d'alçada?

Aquí gírgola semi-paral·lítica comunicant amb la bloggosfera...
No ha estat gens fàcil, però al final m'he sepillat el Senyor Cilindre de Marboré. Tots els seus 3.335 mts sota els meus peus.
És un cim espectacular. La grandiositat de tot l'entorn et fa esborronar. Et fa sentir petit. Insignificant.
Ganyipant una mica al llac gelat vaig mirar la munió d'excursionistes que pujaven al Mont Perdut. Semblaven formiguetes, un darrere l'altre seguint la traça.
No havia vist mai la senyora "escupidera", tot i que n'havia sentit a parlar perquè sovint llegeixes o sents notícies de que algú hi ha perdut la vida. Realment impressiona. La pendent és molt pronunciada i la seva inclinació cap a un costat fa que si rellisques vagis a parar directe a un precipici d'uns 100 mts. Bé, no sé quina mida deu tenir la paret que queda sota el corraló famós perquè amb la grandiositat d'aquelles muntanyes calcàries fa de mal dir. Però l'alçada és considerable, només de pensar-hi encara se'm posa la pell de gallina.

Per enfilar-nos al Cilindre vem haver de caminar en direcció oposada, cap a l'oest. Després de pujar el collet evident que et situa sota la cresta (amb una pendent que feia esbufegar cada dues passes!), vem treure els arnesos i la corda d'escalada per encarar el primer tram de pujada al llom. En total són uns 25 o 30 mts d'un II grau o II+ (no us hi trenqueu el cap, això és nomenclatura d'escalada. Vol dir que no és molt complicat pujar-hi però el suficient per haver de mirar-s'ho bé i encordar-se. Sobretot per quan has de baixar...). Allà ens vem trobar dos nois de Maspujols (ara no sé si ho escric bé, I'm sorry!), el Jordi i el Pere. I vem fer junts tot el tros fins el cim. De fet, vem aprofitar que ells havien portat una corda més llarga que la nostra, i tots vem fer servir la mateixa. La llàstima va ser que durant tot l'últim tros va aparèixer la boira i en un tres i no res ho va tapar tot. I vull dir TOT. No es veia ni el Perdut, que està allà mateix..

La baixada va ser un infern. Havíem començat a caminar a les 7:00h, i arribavem al refugi a les 14:30h.. allà vem aprofitar per dinar una mica o, més ben dit, acabar-nos tot el menjar que ens quedava (millor portar-lo a la panxa que a la motxilla!), vem recollir la tenda, sacs i estorilla, i vem seguir avall cap al cotxe. Quedaven 3 hores llargues de camí fins el cotxe. Que van ser una tortura.
Jo em vaig quedar una mica enrera perquè les meves passes són més curtes que les dels meus acompanyants, així que, tot i que m'anaven esperant de tant en tant, vaig fer tot el troç pràcticament sola.

Només tenia ganes de plorar.

Perquè amb les botes dures i la calor que feia tenia les plantes dels peus bullint i la tarda abans ja m'havien sortit bullofes. Perquè el camí està cimentat en gran part i amb les botes dures s'hi camina de puta pena. Perquè tenia les cames tan adolorides que cada passa em feia mal. Perquè no tenia al costat el meu marit, que sempre m'ha acompanyat a la muntanya, perquè tot el que he fet de muntanya ho hem fet junts i l'he trobat molt a faltar; sentir la seva veu, agafar la seva mà, deixar-lo que em mimi... I perquè per l'hora que era, sabia que no arribaria a casa a temps per dir-li bona nit al meu fill. Ja no podria estar amb ell fins dilluns a la tarda quan sortís de l'escola.. I no parava de creuar-me parelles amb els seus fills caminant per allà...
I no em podia treure del cap que aquell patiment no tenia cap sentit, i menys si el preu era no estar amb el petitó en tot el cap de setmana...

El puteig encara em dura en certa manera. Començo a relativitzar-ho tot una mica. Però va ser un dia molt llarg (arribava al cotxe a les 18:15h!) i molt dur (3.300 mts de desnivell acumulat només diumenge, entre fer cim i baixar). Vaig arribar a casa a les 23h tocades. Bastant enfonsada.
Sort que m'esperava el meu marit i vaig poder buidar el pap..
Em va preparar el sopar, i m'omplia el got d'aigua perquè begués força,... i jo em vaig deixar mimar una estoneta... no gaire, que era molt tard...

10 comentaris:

bellosoli ha dit...

Buf! la muntanya m'agrada i m'agradaria fer excursions més sovint... però és que ja només de llegir el teu relat em fa por!!! a mi els precipicis m'acollonen bastant. Només esquiant li perdo la por a la muntanya, però és normal, les pistes són bastant més segures.

Sí que és una bona tortur caminar amb els peus fosos, i saber que encara queda molt per arribar a destí... però tenies algú que t'esperava a casa per fer-te mimos! què més vols?

Vinga, descansa i gaudeix del teu petitó!

Xavi ha dit...

Güenas... quina enveja... i jo aqui... suposant q hi havia examen i no... és la setmana del 17. Però bueno un altre dia. Això si, vaig a aprofitar per anar a la platja q no cansa tant.
Siau!

Hanna B ha dit...

ei grigri guapa! ets la super heroïna de la muntanya!! quin respecte llegir el teu post, que dur...! entenc el baixón de la tornada, i espero que hagis reposat prou i ja ho vegis com una gran fita, que ho és!
petonets

Albert ha dit...

A mi, quan tornava a casa després d'una activitat física dura, m'agradaven els mimos de la compi i una banyera plena d'aigua. La compi però, va arribar massa tard; i d'aigua, fa temps que no passo de la dutxa, que m'afogo. En resum, que quina sort que tens de poder fer activitat física i tenir qui et mimi quan arribes a casa. Avui dimecres, ja estàs recuperada?

Grigri ha dit...

A tot aquell que pugui preocupar-li, que sàpiga que el nivell de puteig està pels terres. Diguem que si dilluns estava convençuda de que no aniria a fer el 4.000, doncs avui ja he buscat al google el telèfon del refugi..

És veritat que em costarà horrors marxar uns tres dies i deixar aquí el petit. Però miro de pensar que és la última vegada que ho faré en molt temps.. perquè si després ve un germanet una servidora no tindrà gaires opcions de fer la cabra montesa precisament. A més, poc després del cap de setmana del 4.000 ja tindrem vacances.. i podré recuperar el temps perdut passant tot un mes amb el petit!

Xurri ha dit...

Ole valenta!!

Si que els tens ben posats!!! (els peus, s'entén)

Les meves admiracions ben complides.

issis ha dit...

leo y releo. pero no sé. me gusta la montaña. pero con tanta cosa en la cabeza, recordando y revirando
me da miedo. caerte, resbalarte... al político de campaña del otro día... había escalado en el Himalaya...
¿sabes?

Grigri ha dit...

Pues no sé Issis, no conozco demasiado sobre la vida de los políticos.. y la verdad es que me cuesta imaginar a uno escalando en el Himalaya! como no sea con 80 porteadores y él subiendo con lo puesto... jejejeje.. que a eso también se le llama escalar en el Himalaya!!
hoy en día pagando se puede hacer todo.

denke ha dit...

Jo vaig estar a punt de palmarla a los andes als 8 anys. Vem baixar del camio q ens oprtaba i em vaig posar a correr amb el meu germa (de sis anys a le shores).
Sort q algu portava les pastilletes de fulla de coca meravelloses, q si no...

mir ha dit...

buffff, ja em canso nomes de llegir-ho !!! t'haig de dir, pero, que m' estic aficionant moltissim a les caminadetes entre boscos, dunes i demes ... aixi, que quan torni, i si pots ... hem de fer alguna caminadeta (faciltea, eh!!!) apa, siau.