30 d’agost 2017

Després d’un primer post, que ha estat tan ben rebut, m’assec davant de l’ordinador amb el petit neguit d’estar davant del repte de mantenir el nivell.

Una mica com passa al protagonista del Dicker al cas del Harry Quebert, salvant les distàncies és clar.
Què escriure? Per on començar?
Fins que ahir em va venir la resposta en forma de vivència (altra vegada). Al matí una companya de feina que està embarassada em comentava que comença a perdre memòria, que s’oblida de les coses, que s’ha transformat com per art de màgia en un despiste en potes.  A la tarda rebia per wsp el lament carregat de nervis d’una altra companya que tenia la filla entrant a quiròfan per posar-li bé el cúbit i el radi, trencats amb desplaçament a causa d’una caiguda..
I és que això de ser mare, estimats amics i coneguts. És un xou...
Ningú t’ho explica, ningú t’avisa (i millor que no ho facin). Però és un daltabaix. Et transforma completament i no pots fer més que encaixar amb la major esportivitat possible que la mare natura faci camí a través teu. Ets una rajoleta més d’aquest mosaic de la supervivència, de la Vida.
Et trobes parlant de coses que no sabies que existien amb una naturalitat que et sorpren: fontanel·la, percentil, mastitis, còlic.  Et tornes un expert en diagnosticar dolències segons el color dels mocs de la criatura, o el color, textura i olor de les seves defecacions (els nens no caguen merda, que ho sapigueu). Ets capaç de calcular dosis de Dalsy i Apiretal fins i tot adormida. Desenvolupes una capacitat auditiva digna de dona biònica per sentir el mínim gemec del teu bebè a la nit, o per distingir el seu plor entre el ramat. Aprens a córrer en sabates de taló en les situacions i terrenys més complicats. A portar tantes coses penjant com si fossis una deesa hindú d’aquelles amb tants braços. Vaja, i moltíssims avantatges extra més, que ara mateix no em venen al cap, però que hi són.
Però per sobre de totes aquestes habilitats i capacitats adquirides, ser mare és una vivència. Una sensació. Un SENTIMENT. Sentir en carn pròpia el dolor del braç trencat del teu fill. Saber que no hi ha res que t’importi més que veure’ls créixer feliços, encara que el què tu vols caigui sovint a la darrera posició de les prioritats, o que directament no aparegui a la llista. Sentir a vegades que no ho fas prou bé.. ja no dic perfecte, sabem que és impossible, ens conformem en fer el millor que podem, però és com si, en el món que ens ha tocat viure, estiguessim qüestionades en tot moment per qualsevol que hagi llegit un llibre o hagi vist un vídeo a youtube sobre criança, i això és difícil de gestionar!  Acceptar que no arribes a tot, i que sí, t’has tornat un despiste amb potes, i potser no té res de dolent això, perquè si fossim capaces de tenir consciència plena de com vivim les nostres vides, (potser) no ho suportaríem. Saber que no has viscut mai una felicitat comparable al moment en què el teu fill t’abraça. Admetre que et cau la llagrimeta quan el veus a l’espectacle de final de curs cantant una cançó amb la resta de la classe. Penjar a la taula de la feina el dibuix que t’ha regalat. Gaudir de la satisfacció dels seus èxits, i odiar-te (una mica) quan toca treure l’artilleria pesada al camp de batalla del dia a dia.

Tot això i molt més, em resulta difícil posar-ho en paraules. Però crec que ja he dit bastant. Ho deixo aquí, perquè això és un blog, no una tesi doctoral!!

Mares del món, sou collonudes. Gràcies per existir!
Pares, disculpeu que no escrigui sobre vosaltres. Si algun dia sóc pare, ho faré, no ho dubteu!



7 comentaris:

estherisland ha dit...

Molt maco però em demano un post de les àvies sense fronteres sispli!!

Mònica SerGi ha dit...

Mares n'hi ha de tan diferents com ho son les personalitats però tu has descrit l'abnegació i l'empatia que ens neixen de dins i m'identifico! Olé molt ben escrit!!!!!

Grigri ha dit...

Esther Islàndia, hauràs d'escriure'l tu. Jo ja no estic dins el tarter de l'organització, i fa temps que no pateixo cap intervenció d'emergència....;P

Mònica Sergi, és així,ens surt de dins, caldria discutir quanta part d'aquest sentiment és innata i quanta és adquirida potser.. però aquest és un altre debat... Gràcies pel comentari!!!! :****

Grigri ha dit...

Visca el corrector Estherisland..

Grigri ha dit...

El tarter = el target

Esther Deu ha dit...

Ets una artista!!! M'ha encantat!

Grigri ha dit...

Jo no diria tant, però gràcies Esther Deu!