Aquí gírgola semi-paral·lítica comunicant amb la bloggosfera...
No ha estat gens fàcil, però al final m'he sepillat el Senyor Cilindre de Marboré. Tots els seus 3.335 mts sota els meus peus.
És un cim espectacular. La grandiositat de tot l'entorn et fa esborronar. Et fa sentir petit. Insignificant.
Ganyipant una mica al llac gelat vaig mirar la munió d'excursionistes que pujaven al Mont Perdut. Semblaven formiguetes, un darrere l'altre seguint la traça.
No havia vist mai la senyora "escupidera", tot i que n'havia sentit a parlar perquè sovint llegeixes o sents notícies de que algú hi ha perdut la vida. Realment impressiona. La pendent és molt pronunciada i la seva inclinació cap a un costat fa que si rellisques vagis a parar directe a un precipici d'uns 100 mts. Bé, no sé quina mida deu tenir la paret que queda sota el corraló famós perquè amb la grandiositat d'aquelles muntanyes calcàries fa de mal dir. Però l'alçada és considerable, només de pensar-hi encara se'm posa la pell de gallina.
Per enfilar-nos al Cilindre vem haver de caminar en direcció oposada, cap a l'oest. Després de pujar el collet evident que et situa sota la cresta (amb una pendent que feia esbufegar cada dues passes!), vem treure els arnesos i la corda d'escalada per encarar el primer tram de pujada al llom. En total són uns 25 o 30 mts d'un II grau o II+ (no us hi trenqueu el cap, això és nomenclatura d'escalada. Vol dir que no és molt complicat pujar-hi però el suficient per haver de mirar-s'ho bé i encordar-se. Sobretot per quan has de baixar...). Allà ens vem trobar dos nois de Maspujols (ara no sé si ho escric bé, I'm sorry!), el Jordi i el Pere. I vem fer junts tot el tros fins el cim. De fet, vem aprofitar que ells havien portat una corda més llarga que la nostra, i tots vem fer servir la mateixa. La llàstima va ser que durant tot l'últim tros va aparèixer la boira i en un tres i no res ho va tapar tot. I vull dir TOT. No es veia ni el Perdut, que està allà mateix..
La baixada va ser un infern. Havíem començat a caminar a les 7:00h, i arribavem al refugi a les 14:30h.. allà vem aprofitar per dinar una mica o, més ben dit, acabar-nos tot el menjar que ens quedava (millor portar-lo a la panxa que a la motxilla!), vem recollir la tenda, sacs i estorilla, i vem seguir avall cap al cotxe. Quedaven 3 hores llargues de camí fins el cotxe. Que van ser una tortura.
Jo em vaig quedar una mica enrera perquè les meves passes són més curtes que les dels meus acompanyants, així que, tot i que m'anaven esperant de tant en tant, vaig fer tot el troç pràcticament sola.
Només tenia ganes de plorar.
Perquè amb les botes dures i la calor que feia tenia les plantes dels peus bullint i la tarda abans ja m'havien sortit bullofes. Perquè el camí està cimentat en gran part i amb les botes dures s'hi camina de puta pena. Perquè tenia les cames tan adolorides que cada passa em feia mal. Perquè no tenia al costat el meu marit, que sempre m'ha acompanyat a la muntanya, perquè tot el que he fet de muntanya ho hem fet junts i l'he trobat molt a faltar; sentir la seva veu, agafar la seva mà, deixar-lo que em mimi... I perquè per l'hora que era, sabia que no arribaria a casa a temps per dir-li bona nit al meu fill. Ja no podria estar amb ell fins dilluns a la tarda quan sortís de l'escola.. I no parava de creuar-me parelles amb els seus fills caminant per allà...
I no em podia treure del cap que aquell patiment no tenia cap sentit, i menys si el preu era no estar amb el petitó en tot el cap de setmana...
El puteig encara em dura en certa manera. Començo a relativitzar-ho tot una mica. Però va ser un dia molt llarg (arribava al cotxe a les 18:15h!) i molt dur (3.300 mts de desnivell acumulat només diumenge, entre fer cim i baixar). Vaig arribar a casa a les 23h tocades. Bastant enfonsada.
Sort que m'esperava el meu marit i vaig poder buidar el pap..
Em va preparar el sopar, i m'omplia el got d'aigua perquè begués força,... i jo em vaig deixar mimar una estoneta... no gaire, que era molt tard...
