06 de setembre 2006

Comença el curs..

Avui el meu pare m’ha portat a l’escola. Després de tants dies ja no recordava aquella olor de colònia que hi fa, ni el color blau de les portes.
La Montse m’ha rebut amb un dels seus somriures i hem entrat a l’habitació dels penjadors. Aquest any m’ha tocat el de la floreta groga. M’agradava més el de l’any passat, que tenia una pilota de colors, a mi m’agraden molt les pilotes! Però la flor tampoc està malament, em recorda a les vacances d’estiu que he passat amb els pares a la Vall d’Aran. N’he vist tantes de flors, i de tants colors!!
Ha arribat l’Ariadna i s’ha posat a cridar dient que tenia un pipí, i veient-la me n’ha fet venir ganes a mi també, així que li he dit al pare que jo també en tenia. Hem anat tots dos als lavabos. Aquests vàters són fantàstics perquè són de la meva mida, això és un avantatge!
Quan hem tornat a l’habitació dels penjadors hi havia l’Annaïs cridant com una boja, plorava tant que m’he espantat i al final he acabat plorant una mica. Però de seguida ha vingut la Cristina a buscar-me per anar a la classe. Aquest any sóc dels grans i vaig a la classe del primer pis. Puc pujar i baixar les escales sense que ningú em renyi per fer-ho, això és realment fantàstic! Ser dels grans és xulo..
Quan he entrat a la classe amb la Cristina hi he trobat alguns companys, ells també han crescut força aquest estiu, però segur que no són tan forts com jo. Jo ja sé fer escalada i diumenge vaig córrer la cursa amb el pare, sóc molt fort i molt valent. Aquesta classe és més quadrada que la de la Rosa, té moltes finestres des d'on es veu el carrer i també hi ha moltes joguines. Em sembla que m’ho passaré molt bé aquest any. No he parat de jugar amb els altres nens i nenes, l’Estanis m’ha fet una d’aquelles abraçades seves que t’apreta tan fort que quasi t’escanya. L’Estanis és amic meu, m’ho passo molt bé jugant amb ell tot i que és una mica tabalot. Si no vigilo em fa caure a terra, quan es posa a córrer amunt i avall no vigila gens, i s’emporta per davant tot el què troba. He de procurar no posar-me en el seu camí! Quan hem sortit al pati he tingut una alegria molt gran, perquè m’agrada molt aquest pati. Està ple de pedretes petites, i a mi em xiflen les pedretes. Em puc passar molta estona buscant i rebuscant una pedreta que sigui ben bonica. Després la dóno a la Cristina o bé la guardo a la butxaca per emportar-me-la cap a casa. Aquest estiu n’he vist moltes de pedres, i n’he agafat moltes. Com que algunes eren molt grosses i pesaven molt enlloc de portar-les jo les donava al pare o a la mare, perquè les posessin a la motxilla. També hem agafat moltes pinyes. A la mare li agraden que siguin ben rodonetes i que no estiguin axafades ni rosegades. A mi m’agraden totes. Els esquirols també m’agraden, i els esquirols menjen pinyes! Amb la Mònica de música vaig aprendre una cançó d’un esquirol que s’enfila a dalt d’un tronc i es menja una pinya. És una cançó molt bonica. Els avis sempre la canten però no la canten bé. O canvien la lletra o canvien la tonada.. I jo els dic: "que no avi, que no és així!" i ells es fan un tip de riure i la tornen a cantar igual de malament, o pitjor.
A l’hora de dinar m’he assegut a la taula amb els companys i ens han donat patata i mongeta tendra de primer i peixet de segon. La patata i mongeta no m’agrada gaire, però me l’he menjada tota, perquè els meus companys també ho feien. I si menjo molt seré més fort i gran com el pare. Vull ser tan alt com un gegant.
Després ha tocat dormir tots junts. És divertit, m’agrada molt dormir. Aquesta vegada m’han posat al costat del Miquel. Es mou molt quan dorm, perquè quan ens despertem té tots els llençols rebregats. Però a mi no em fa res, perquè jo dormo molt i no me n’adono de res.
Després de llevar-nos hem anat a fer un pipí i hem tornat a la classe. He pujat les escales tot sol una altra vegada. En sé molt!. Hem berenat galetes i un got de llet asseguts en rotllana i després hem jugat una estona més fins que m’han cridat per l’interfon. Quan he mirat avall entre els barrots he vist que la mare m’estava esperant. M’he posat molt content, l’he cridada perquè mirés bé com baixava les escales tot sol. He baixat els 5 primers esglaons agafat a la barana. Després he volgut saltar els tres últims i no me n’he sortit gaire bé. M’he donat un senyor cop als morros! He plorat una mica perquè em feia mal i la mare i la Cristina han vingut a ajudar-me a aixecar. He abraçat a la mare i ella m’ha fet una frega de les que em curen els cops i m’he trobat més bé. Volia seguir baixant les escales agafat amb ella però m’ha dit que ho havia de fer tot sol. A poc a poc. I així ho he fet, fins arribar a baix. Em sembla que no tornaré a fer salts d’aquests. Sóc gran, però encara em falta créixer una mica més i tenir una mica més de força. Potser d'aquí a uns dies....

14 comentaris:

Xurri ha dit...

Qué emocionant el primer día d'escola, quin homenet més maco, i qué maca la mami que ho ha escrit.

M'ha agradat molt llegir-ho.

Albert ha dit...

Preciós aquest post. El meu xic també ha començat avui, més o menys com el teu però, de moment, només fins a les tres de la tarda. Ahh, i sense caure per les escales, però tampoc és tan valent de saltar!

l'home de la musica ha dit...

Realment, jo penso que ens has transportat a tots d'alguna manera, a la mes tendre infancia. A mida que llegia, em veia a mi mateix el primer dia de clase, quan no coneixia ningú.

Molt maco aquest post.

Lomemusic.

DIY ha dit...

Quins records....sembla tan traumàtic oi? per nosaltes, pel fet de que es fan grans, ja no ens necessiten tant, per ells, començar a tractar amb altres adults... Molt maco :)

l'home de la musica ha dit...

Doncs si, ha sigut casualitat, perque jo com soc nou, el que faig es posar alguna frase al blogger en catala, i em busca pagines on surtin, res, poso algo en catala i ja esta... de vegades per enllaços, de vegades aixi, i em sembla que a tu va ser aixi. i de tu vaig entrar al tenblog.
el meu gos no es dificil de reconeixer... es molt guapo!! jajaja
Una abraçada.

Lomemusic.

issis ha dit...

que post tan bonito! en el cole me acuerdo que me hacían escribir sobre este nene de la ilustración... como se llamaba?

bellosoli ha dit...

quin post més maco! espero que el teu fill s'ho passi genial aquest any a l'escola! al meu cole no pujàvem al primer pis fins a quart d'EGB! així que les escales ni olorar-les... Que guai que era el dia en que els pares em venien a buscar!

Grigri ha dit...

issis: LE PETITI NICOLAS

Resta: la veritat és que m'ho vaig passar realment bé escrivint el post. Vaig experimentar una regressió molt gratificant.
Aquí hi ha més o menys la història del primer dia del meu fill, però com dieu vosaltres, hi ha una mica de nosaltres en aquest relat.
D'alguna manera sempre tenim presents aquells records de quan érem personetes indefenses, que organitzàvem el món a la nostra mida no?

Grigri ha dit...

ooops, lapsus maquinae: LE PETIT NICOLAS volia dir, que no sé d'on ha sortit aquella I..!!!

Alfredito ha dit...

Qué bonicos los niños: yo los miro jugar desde las ventanas de bachillerato y siempre acabo sonriendo. Ahora mismo acaban de pasar por delante de mi despacho, todos cogiditos de sus batas, como un trenecito: la señorita, que es la locomotora, va cantando una canción y todos la tararean mecánicamente mientras sus cabecitas no dejan de mirar a uno y otro lado; siempre hay alguno que se ha soltado de la fila y camina a cuatro o cinco pasos de distancia mirando de otra manera, en otro mundo...¿Qué será de ellos?
Besitos.

Grigri ha dit...

Jajajaj, qué imagen alfredito! sin duda verlos hacer el trenecito es una pasada. A mi pequeño no le gusta que le tiren de la bata, así que la profe siempre mira de colocarlo al final de la fila o con alguien inofensivo detrás (es muy fino y si alguien le tira con fuerza se mosquea)...
Y tienes razón de que tienen la suerte de vivir en otro mundo. No sé qué será de ellos, nadie lo sabe, pero el panorama no es muy esperanzador..

mir ha dit...

Molts dels nens del mon occidental haurien de passar per aqui, ara mateix soc a Myanmar (Birmania( potser aleshores sabrien apreciar la sort que tenen de viure a una ciutat con BCN o Sabadell ... i no estarien tant pendents de tenir tots els juguets de la TV.

Aqui et donen un somriure a canvi de res ... son tant macos!

Un post precios, he entrat ja que des de aqui esta prohibit conectar-se al hotmail, etc ... m has fet passar una molt bona estona ... he retornat a aquells moments d infancia ... que lluny !!!

un petonas al teu super nen !!!

estherisland ha dit...

apassionant!!!que xuli que ja va al pis de dalt...

Hanna B ha dit...

que bonic!!! també he fet una regressió a la infància... molts petonets al nen i a la mama!