17 de juliol 2006

Coses de la méteo

Surto de casa un parell de minuts més tard de l’hora habitual. El lector de CD no funciona, per variar. Quan semblava que per fi començava a sonar la primera pista i jo ja estava ballant dins el cotxe, s’ha parat de cop… merda! Aquest aparell em té fregida.. Avui també toca ràdio..
07:45h comença a sonar Seeds of Love a Radio Club 25, és la única emisora que punxa aquesta cançó.. m’encanta, em transporta, pujo el volum, torno a elevar-me i patapam, cua a l’autopista, pràcticament parats.. Pas problema. A la propera sortida em puc escapar.
Faig pràcticament tot l’itinerari darrere el Megane Scenic d’una dona que treballa a la mateixa empresa. És una mica perill públic així que guardo una distància prudencial.

Si la previsió meteorològica de Grenoble i Briançon no hagués estat la que era, a hores d’ara estaria dormint a casa. Però no ha pogut ser. El projecte 4.000 s’ha ajornat dues setmanes. L’últim cap de setmana de juliol serà our last chance..
Però si la previsió meteorològica de Grenoble i Briançon no hagués estat la que era, aquest cap de setmana no hagués pogut anar d’acampada amb el meu marit i el meu fill. No hagués pogut veure la cara d’emoció del petit en veure com sortia una tenda d’un tros de roba rebregat a terra.. pura màgia. No hagués pogut sopar amb ell dins la tenda el projecte de truita que va ens va fer el pare amb els pocs estris que teníem (paella, i forquilla..), sense sal, però boníssima igualment. Perquè per les condicions i la companyia, aquella és la millor truita amb pa amb tomàquet que m’he menjat en molt temps. No hagués pogut estirar-me al seu costat i contemplar-lo dormint plàcidament dins el seu sac petitó. No hagués pogut veure la seva cara de felicitat diumenge a les 07:00h del matí quan el vaig despertar per dir-li que ens tocava anar d’excursió. No hagués pogut riure veient-lo menjar una ensaimada assegut sobre la nevereta, abrigat amb el forro polar que els avis li van portar de Finlàndia, amb aquell re tant graciós brodat al pit. No hagués pogut participar a la Caminada Popular de Gósol i no hagués pogut menjar-me aquell deliciós entrepà de botifarra, guanyat a pols després de caminar els primers 8 quilometrets. No hagués pogut compartir l’excursió i el bon dia que feia amb l’avi de la criatura, i el dinar de després amb la companyia de tots dos avis i els seus amics..
Ara el meu petitó ja sap que hi ha una muntanya que es diu "PERACOCA" i la sap reconèixer.
M’ho he passat d’allò més bé.
Estic per tatuar-me un METEOFRANCE FOREVER al pit..

4 comentaris:

Albert ha dit...

Veus? Ja sabia jo que t'ho passaries la mar de bé, a Grenoble o més a la vora!!! M'apunto l'excursió i el Perecoca...

bellosoli ha dit...

Visca el temps de Grenoble! ara, millor no t'hi tatuis la meteo, que és molt traïdora i no saps mai si et pot fotre un cap de setmana enlaire.

Hanna B ha dit...

uiii, si l'encerto l'endevino, però en aquest cas, ha valgut la pena!! que xula la experiència!
petonets

egotista ha dit...

Què superxuli! Quina excursió més bonica! Jo també vull anar al Peracocaaaaa!!!
Petonets.