08 de maig 2006

Un racó especial, un record dolorós

Aquests dies m’està costant molt pensar en les meves estimades muntanyes.
Potser alguns de vosaltres haureu sentit la notícia la setmana passada d’un jove mort en un accident de muntanya diumenge 30.
El coneixia bé. Som íntims amics amb un dels seus germans (des de fa 20 anys) i, com podreu imaginar-vos, he estat a casa seva força vegades i conec prou tota la família.
És un cop molt dur. Massa dur.
Estan desfets.
I la resta no sabem què fer per ajudar-los. Perquè no hi ha res a fer. Una roca se’l va emportar barranc avall i punt. Va tenir mala sort. No estava fent res que impliqués un risc gaire gran. La puta pedra va caure del cel i ningú la va sentir ni veure fins que ja era massa tard. Li podia haver passat anant pel carrer. La muntanya no hi tenia res a veure.
No és just.

Em costa molt parlar d’aquest tema així que no seguiré. Només aprofitaré el post per donar-vos les coordenades d’un racó preciós de la Cerdanya, tal com vaig prometre a l’albert: Prat de Cadí.

A Martinet s’agafa una carretera petita que puja a Estana. La carretera s’acaba poc després de passar per aquest poble petitó. Quan s’acaba deixeu el cotxe i seguiu pel camí. No té pèrdua. No recordo que estigui especialment assenyalat però el camí és prou ample i evident. És molt probable que hi trobeu escaladors fent la ruta així que si en veieu alguns seguiu-los que us duran a lloc, segur.
L’excursió dura aproximadament uns 45 minuts. Jo diria que màxim 1 hora si aneu xino-xano. Arribareu a un prat immens (molt molt molt immens), envoltat d’arbres i amb la impressionant cara nord del Cadí davant vostre, que s’aixeca davant dels vostres ulls amb les seves parets verticals.

El paisatge és sorprenent. Val la pena.
En teoria a una de les vores del prat hi ha una font. Jo no hi vaig anar, però em consta que hi és i els mapes l’assenyalen. Així que també podreu proveir-vos d’aigua..

A Estana hi ha una Fonda (una de les 4 cases és un restaurant) on podreu degustar un bon plat de civet de senglar. Bé, jo no en vaig menjar però es veu que és l’especialitat de la casa.. un lloc d’aquells on menjar força i com a casa et surt bé de preu.
En resum: un dia rodó!

Fins aviat.

7 comentaris:

Albert ha dit...

Gràcies per la recomanació. Em sona el lloc, però aquest estiu el redescobrirem. Petó molt gran. Si et va bé, enviam un mail (l'adreça la trobaràs al meu blog).

Guillem Carbonell ha dit...

"Com m'agradaria volar, saltar de roca en roca, talment un isard".

És part d'un text escrit per un noi de la que era la meva escola fa ara ja força anys, dedicada a les muntanyes de la Vall de Núria i als isards, on temps després va morir en accident, en una tempesta un cap de setmana d'hivern.

Són les contradiccions de la muntanya i de la vida, molts ànims.

Anònim ha dit...

Malauradament, també sé el que és perdre un bon amic, una bona amiga en aquest cas...arriba un moment en el qual la tornes a ficar als teus comentaris i a parlar d'ella amb naturalitat...un petó ben fort guapa.

Gràcies per compartir el raconet aquest..ho tindrem en compte per futures sortides..en vista de com porto el tema muntanya...

08181 ha dit...

Ostres, sap greu. A la muntanya es coneix a la gent d'una manera especial.

Prenc nota de la ruta!

bellosoli ha dit...

Ei ho sento molt! de fet em vaig quedar sobtat en llegir aquest post perquè dimarts dos de maig vaig anar d'enterrament a sabadell, diumenge 30 s'havia mort un company meu en un accident d'escalada també. Així que sé que sents. Ho sento i només et puc enviar els meus ànims.

bellosoli ha dit...

He parlat amb el germà del Dalmau, l'oriol. Ja m'ha comentat que li agradaria tenir les fotos que en tingui d'ell i se les he enviat. El cert és que no en tinc massa però miraré de contactar amb un parell de colegues que eren molt amics seus i hi tenien més contacte. La veritat és que no crec que fos del seu cercle més tancat, més aviat de la segona corona, però és que en Dalmau era molt bon noi, molt simàtic i agradable, i es feia estimar. I tants anys a camins anant junts a classe, anant al bar, dinant junts, fent pràctiques, sopars de camins, viatges d'intercamins i d'obres, hores de treballs a la sala d'ordinadors matxacant-nos a dubtes... doncs se li agafa molt de carinyo. L'any passat tots dos estàvem d'erasmus a llocs molt diferents i només parlàvem pel msn. I enguany feia temps que no el veia, desdel febrer que ens vam veure per l'escola. Jo ja no hi vaig massa per allà i no veig quasi mai els meus amics de camins. És potser per això que em costa fer-me a la idea que ja no hi sigui car ja m'havia habituat a la seva absència. Suposo que al proper sopar de camins que fem el cop serà més dur... no se, t'estic fotent un rollo, ho sento. Bona nit!

Grigri ha dit...

Gràcies igualment bellosoli.. Estic segura que només veure els teus posts ja els haurà agradat.