06 de març 2006

Comme ci comme ça..




Bé, ara toca comentar la jugada del teatre.
La veritat és que d'entrada he de dir que no puc ser objectiva amb els comentaris perquè l'estat en el què vaig assistir a l'acte no era el més adient..

M'explico:
Dimecres a la tarda, abans d'anar al teatre vaig anar a veure el meu avi. Feia quatre mesos que estava en una residència perquè no es podia valdre per sí mateix i la seva dona (segona dona, la meva àvia "natural" va morir fa 30 anys..) ja és massa gran per fer-se'n càrrec.
M'havien dit el dia abans que estava a les últimes. I realment era així. Va morir unes hores més tard, la nit de dimecres a dijous.

Veure'l agonitzant d'aquella manera em va impactar tant que estava asseguda a la butaca del teatre però sense estar al 100% pel què passava dalt l'escenari.. compreneu?
Intentava no pensar-hi però inevitablement em venia al cap la imatge d'aquell home moribund, cec, amb mitja cara paralitzada, extremadament prim que no parava de gemegar, agonitzant.. Semblava impossible que fos ell. Però l'era. Era el meu avi deixant aquest món.. Per fi..

Crítica de l'obra:
No està malament si la intenció és passar una estona divertida. Però no mata. Tota la situació és tant esperpèntica que costa entrar en la dinàmica de la comèdia. Almenys a mi em va costar força. Vull dir, si es planteja una situació en la que qualsevol persona pot trobar-s'hi qualsevol dia doncs resulta més fàcil trobar el punt còmic al tema. Si posem a la història personatges molt poc corrents i una situació bastant fora del normal, tot plegat és més forçat.
No sé si m'explico.

El treball dels actors és molt bo, però en general crec que l'obra peca d'això, de que costa entrar en l'argument..

Apa, vaig a treballar una estona que avui això és d'infart i vull plegar puntual que, per acabar-ho d'arrodonir tot, el meu petitó torna a estar a casa malaltó! Res greu, però suficient per no poder anar a l'escola i no deixar dormir ni al gat… brrrrrr...

See you soon!

7 comentaris:

Xurri ha dit...

Corxo, quin greu el teu avi... ho sento, noia.
No m'extranya que no poguessis treure't l'imatge del cap, si gairebé l'hi tinc jo després de llegir-te.

Bé, el teatre queda clarament en segon plà.

Au, petonets i que es millori el petit.

pere ha dit...

Com ho sento, grigri. Sembla estrany de vegades com ja gairebé no reconeixem els qui estimem perquè no són el que eren.

Que el del nen no sigui res. Petons

Albert ha dit...

Són moments durs que, normalment, es queden dins nostre una bona temporada. Saber que la vida és així, no fa que sigui més fàcil. Una abraçada i a cuidar del petit, que és el que ens toca.

Hanna B ha dit...

grigri, una abraçada... suposo que la obra perdia totalment la gràcia en uns moments on el patiment del teu avi era tant present..
la vida continua, com sabem. petons al petitó!

bellosoli ha dit...

Ei! ho sento molt! són moments durs el veure algú apagar-se d'aquesta manera. Els darrers anys els meus avis s'han deteriorat molt tot i, tot i que encara es valen per si mateixos i viuen a casa seva, sé que en no massa temps em tocarà tornar a passar per aquest mal tràngol.

Veure'ls fotuts és xungo, però del que es tracta és de recordar-los en el seu bon moment. Jo sempre ho he fet així amb la gent que se n'ha anat, en tinc més records de quan era un infant que dels darrers dies.

Ànims i forcetes!

egotista ha dit...

Vaja, Grigri... ho sento :-(

mir ha dit...

Eps Anna, ara que tenia un moment m' he possat a llegir la teva blog i no he passat del darrer escrit. Quina pena el teu avi, em sap greu. Res del que et diguem et servira per treure't aquesta imatge, pero el temps (que no ho cura tot, des del meu punt de vista) si que ho suavitza molt. Aixi que anims!

Felicitats pel canvi de feina, feina dies que t' ho volia dir!! Pero ja saps, m' he adaptat al ritme australia, aqui son tots com koalas, traaaaaanquils ...

Res mes, (coi de teclat, no te accents!) espero que la propera sortida en parella sigui mes profitosa).

Petons i aspirines infantils !!!