aquesta setmana el meu millor amic fa 40 anys. A rel dels preparatius de la festa d'aniversari que li estem preparant he hagut de remenar força els records que tenia guardats dins "el baúl de los recuerdos".
Han sortit fotos del 1998, 1999, 2000...
no us trenqueu el cap fent números, la conclusió ràpida és que ha plogut molt i molt des de llavors...
i la reflexió obligada és la del on érem i on som... i ja posats, a on anem...
una de les coses que més em volta pel cap en aquests darrers anys és que m'adono de que ha arribat el moment d'entendre totes aquelles coses que els meus pares m'havien dit la frase típica del "ja ho entendràs". Si no totes, diguem que moltes..
quantes coses havia dit que JO no faria i ara faig amb una naturalitat que espanta?? unes quantes
quantes coses de les que estaven a la llista de les que no faria, acabaré fent?? unes quantes més, probablement.
és com si el famós canvi generacional en realitat fos un bluf, com si hi hagués coses que no canvien mai.
assimilo situacions noves per mi amb la naturalitat d'haver-ho fet tota la vida.
suposo que és conseqüència de l'educació rebuda, en gran part. sobre aquesta qüestió en concret no puc queixar-me. crec que mons pares van fer un gran esforç en aquest sentit. és quelcom que comences a veure i apreciar quan et poses al cantó de la maternitat/paternitat i et veus dedicant totes les teves energies a fer créixer els teus fills, a fer-los persones.
vaig llegir en una novel·la de Fernando Trueba que el concepte de l'amistat està sobrevalorat, si comptes quants amics perds pel camí, i te n'adones que en perds més que no els que mantens.. no està desenfocat del tot el plantejament, s'ha de reconèixer.. tot i així, darrerament penso que cal afegir un matís: és vàl·lid per una etapa de la vida concreta.. afirmo que actualment gaudeixo més que mai dels amics que mantinc.. valoro més que mai saber que hi ha algú a qui pots ajudar quan ho necessita, i saber que t'ajuda quan ho necessites tu. desinteressadament. sense exigir. sense retrets.
no és filosofia barata treta d'un llibretó de frases fetes.
ho sento així de debò.
el meu millor amic fa anys, i em sento afortunada de que vulgui celebrar-los en companyia meva, de que m'hagi escollit. de que quan el necessito m'escolti. de que m'hagi ajudat sempre, encara que les circumstàncies no fossin les millors. afortunada de que sàpiga fer-me riure en el moment que més ho necessito..
he anat coneixent persones interessants que han passat de la categoria de "coneguts" a la categoria dels "bons amics". persones que estimo, i que em fan sentir estimada. cadascú a la seva manera, i en la mesura de les seves possibilitats. però hi són. i això em fa molt feliç.
no puc afegir gaire més sense caure en l'error fatal de reiterar-me i avorrir-vos.. millor ho deixo aquí..
