28 d’agost 2008

les darreres lectures...

Vull compartir amb vosaltres dos fragments de lectures que he conclòs darrerament. Tinc el costum de marcar aquelles frases o paràgrafs que per alguna raó o altra aconsegueixen tocar-me la fibra sensible. Això no vol dir que em facin plorar, ni molt menys. Són passatges que, quan els llegeixo, sembla que els hagin escrit per mi. Com si parlessin de mi. Són pensaments que tinc a dins i que quan els llegeixo dic "ostres, jo això ho sento realment així", amb l'avantatge de que si ho escriu algú que es dedica a l'ofici literari, sempre ho fa més bé del que tu ho hauries fet mai...


Vivía mejor de lo que habían vivido nunca sus padres, mejor que sus hermanos, pero en la misma mitad del universo, en el terreno de los placeres mínimos y trabajosos, en el lado más feo de la realidad.

LOS AIRES DIFÍCILES
Almudena Grandes



Quan s'inicia una escalada difícil, en especial si és en solitari, sents constantment la crida de l'abisme. Ignorar-la requereix un extraordinari esforç conscient; no has de baixar la guàrdia en cap moment. El cant de sirena del buit et crispa; converteix els teus moviments en maldestres, vacil·lants i espasmòdics. Malgrat això, a mesura que l'ascens continua, t'acostumes al risc i arribes a creure en la fiabilitat de les teves extremitats i el teu cap. Aprens a confiar en el control que et sembla que tens de tu mateix.
Al cap d'una estona estàs tan abstret en el que fas que ja no notes que tens els artells en carn viva, les rampes a les cuixes, la tensió de la concentració ininterrompuda. Una sensació que s'assembla a un estat de trànsit governa els teus esforços i l'escalada esdevé una mena d'acte de clarividència. Les hores transcorren com si fossin minuts. La confusa càrrega que comporta la vida quotidiana -els descuits, els oblits, les factures sense pagar, les oportunitats perdudes, la pols sota el sofà, la inexorable dependència dels gens- s'oblida temporalment, la ment l'esborra i la substitueix per la claredat diàfana de la meta i la serenitat de la tasca que hom fa.
De fet, en aquest moment t'envaeix una sensació semblant a la felicitat, però en realitat no pots confiar en aquest sentiment per a seguir endavant. En l'escalada en solitari, el que manté la cohesió de l'empresa és la confiança absoluta en un mateix, però això no representa cap garantia pel que fa a una major adherència al terreny.

CAP A TERRES SALVATGES
Jon Krakauer

1 comentari:

martachka ha dit...

Ostres amb aquest text de l'escalada, em vénen ganes de provar-ho a veure si allà dalt, m'oblido fins i tot que tinc vertigen...